Pilar primer, l'esportiu. Feia quatre anys que el Barça no guanyava res, però encara pitjor que no guanyar era haver d'anar donant per bo quedar cada cop més lluny de fer-ho. Al miracle de la xilena de Rivaldo per entrar en la Champions va seguir la necessitat d'esprintar per jugar la UEFA, un objectiu que ara fa riure vist des de la collita de dotze títols, repartits en dues etapes perquè ressorgir és més fàcil quan es té un model i s'hi creu fins i tot quan més plou, quan Mourinho golejava en les enquestes i dir Guardiola era fer broma. I tants moments memorables d'aquest Barça fet a casa: París, Roma, el 2-6 al Bernabéu, el desitjat mundial de clubs, tot Messi i gairebé tot Ronaldinho. Pilar segon, l'econòmic. Sent pesada la motxilla, fruit no només de tres anys de disbauxa, més greu era encara heretar un club amb la línia de crèdit esgotada. Només la credibilitat del projecte va permetre sindicar un crèdit i començar a moure peça per revertir la situació. El forat no es tapa amb set anys, però es va tapant si es presenten els ingressos mai vistos sense que calgui vendre per arreglar els números. Pilar tercer, el social. D'un Barça amb l'esma i la identitat adormides, a un Barça amb ànima i universal des de la catalanitat desacomplexada. La massa social, doblada; els violents, fora, i aquella samarreta condemnada a ser tacada de publicitat, feta bandera de la solidaritat. Laporta deixa reconstruïts els tres pilars fonamentals del club que va trobar trinxats. Qui vulgui que continuï parlant de pantalons baixats, de sortides de to, de vedetisme mediàtic i d'ambicions polítiques linxades no pel que són, sinó per la direcció en què van. La revolució no es fa amb corbata i sense despentinar-se. Es fa assumint els cadàvers pel camí i els morts a l'armari. Però es fa. La corbata, la clenxa sempre a lloc i els discursos del no dir res vénen després de la revolució. I s'hi queden per molts anys. Fins que en cal una altra.