El breakdance formarà part del programa dels Jocs Olímpics de París del 2024. El comitè executiu del Comitè Olímpic Internacional (COI) ha donat el vist-i-plau definitiu a la petició del comitè organitzador dels Jocs de París per a que aquesta modalitat de dansa urbana sigui esport olímpic. Amb les regles actuals, cada organitzador té dret a triar quatre esports per als seus jocs, i els francesos han triat el breakdance, el surf, l’escalada i l’skateboard. Tots ells, menys el breakdance, ja es diputaran en els Jocs de Tòquio. Potser és que em vaig fent gran, però em sembla una broma de molt mal gust que el breakdance entri als Jocs Olímpics. Estava cantant que seria així després de la petició de París i de que ja es disputés en els Jocs Olímpics de la Joventut del 2018. Que voleu que us digui, a aquestes alçades ja no estic per a gaires invents i cada vegada m’agrada menys cap a on van els Jocs.

Fa molt i molt de temps que els Jocs Olímpics han anat evolucionant cap a un gran espectacle i negoci esportiu, tot i que els seu propietaris, el COI, encara ens venguin que es tracta del mateix, adaptat als temps, que va crear el baró de Coubertin en el segle XIX. Els Jocs Olímpics són seus, del COI, -encara que ens vulguin fer creure que son una mena de patrimoni de la humanitat-, i en fan el que volen. Que ho facin, però que no ens tractin de babaus parlant de valors, d’esperit olímpic, de que el que importa és participar i totes aquestes coses. Diuen que els Jocs són més que una competició esportiva i segurament deu ser veritat, però em nego a acceptar que estiguin per sobre del bé i del mal i que ens haguem d’empassar totes les coses que fan. Els Jocs Olímpics son un negoci, un gran negoci, que es disputa cada quatre anys i que, esportivament parlant, en algunes esports, té menys nivell que els respectius campionats del món. El somni dels esportistes però, continuarà sent guanyar una medalla olímpica. Ho entenc perquè és quelcom que només es pot guanyar un cop cada quatre anys -i els campionats del món cada cop sovintegen més-, però tota la resta de parafernàlia que l’envolta fa molt de temps que ja no me l’empasso.

I ara el breakdance. Diuen que és per atraure el jovent, que no s’interessa pels esports tradicionals. No dubto que segurament és veritat, però el que em molesta és que, tenint en compte tots els mitjans que tenen, es rendeixin i tirin pel dret. Val més guanyar encara més diners amb el breakdance o l’skateboard que perdre’n fomentant l’handbol, l’atletisme o la natació? També diuen que amb aquests nous esports són els que interessen a la joventut i que amb ells els Jocs van cap a la modernitat. Modernitat? S’han aturat a pensar que tenen en comú tres dels quatre nous esports del programa del 2024? Que comparteixen el breakdance, el surf i l’skateboard? Doncs que són esports que en els que qui decideix qui guanya són uns jutges asseguts en unes cadires rere una taula. No hi ha mesura de velocitat, de distància, de pes, de gols, de punts que pugui determinar qui és el millor. Per decidir qui guanya hi ha la valoració subjectiva d’uns jutges. Ara algú podria dir que no n’hi ha per tant, que és el mateix que passa amb la gimnàstica o el patinatge, i tindria raó. Tota la raó. El problema és que el primer campionat del món de gimnàstica artística es va disputar el 1903 i el de patinatge artístic sobre gel el 1896. O sigui que incorporen esports que en diuen del segle XXI, que al capdavall es decideixen com ja es feia en el segle XIX i principis del XX. Tot molt modern. També tinc moltes ganes de veure els breakdancers, els surfistes i els skaters uniformats, con els atletes, els nedadors o els jugadors d’hoquei sobre herba, i desfilant amb aires marcials rere les banderes dels seus equips. Em sembla però, que em quedaré amb les ganes, dubto molt que ho facin. No estava en anar contra el sistema l’origen del breakdance i dels skaters? Diu el president de la federació espanyola de ball esportiu, que és la que acull el breakdance, que no són menys esport perquè no vagin en pantalons curts i samarreta. Em sembla perfecte, aquí cadascú defensa la seva part del negoci.

Entre les disciplines que han trucat a la porta del COI i no han entrat en aquesta ocasió hi ha l’handbol de platja, el rem de mar i el parkour. L’handbol de platja i el rem de mar no han entrat perquè per fer-ho, les federacions respectives havien de reduir els participants en les disciplines tradicionals. I no ho han volgut fer, Si més no per ara. Potser arribarà un dia que en els Jocs no hi haurà bàsquet, ni handbol, ni voleibol o futbol, però sí 3x3, handbol platja, volei platja i futbol platja. I si entren esports o disciplines, d’altres n’han de sortir i entre els que li ha tocat el rebre hi ha als 50 quilòmetres marxa. Estava cantat que la prova llarga de la marxa saltaria del programa. Ja li va passar el 1976, a Montreal i va tornar el 1980 a temps perquè Jordi Llopart es consagrés a Moscou. En el format actual de les grans competicions esportives, una prova que dura més de quatre hores molesta. Massa temps gastat per poc rendiment econòmic. El COI diu que era una prova que no ajudava a la paritat, perquè només la feien els homes, però oblida mencionar que era perquè no han volgut acceptar la femenina -en els mundials va entrar després d’una demanda judicial-. Ja que estem en el tema de la paritat, quan es començarà a disputar la gimnàstica rítmica masculina en els Jocs?

La paritat i l’universalisme són dos dels criteris que marquen la presència dels esports en el programa olímpic. Tant dones com homes fan breakdance, el surf, l’escalada i l’skateboard, tot i que sempre he tingut la sensació que el breakdance era més aviat cosa d’homes. Del que no tinc cap mena de dubte és que no serà en aquests nous esports on veurem algun Moussambani. Pels que no ho recordin o no ho sàpiguen, Eric Moussambani és un nedador de Guinea Equatorial que va participar en les proves de natació de Sydney i que no es va ofegar de miracle. L’atletisme i la natació continuaran sent les proves on el COI col·locarà -en les proves de 100 m en atletisme i en els 50 i 100 m lliures en natació que duren poc i així no molesten- els esportistes dels països que no en tenen cap de nivell olímpic i així poder continuar superant record de participació pel que fa a xifra de comitès olímpics: 201 a Atenes, 204 a Pequín i a Londres, 207 a Rio de Janeiro.

Aquests són els Jocs Olímpics que tenim. La sort és que el breakdance ha entrat en el programa dels Jocs de Paris per petició dels organitzadors però no forma part del programa olímpic i que els propers organitzadors no estan obligats a mantenir-lo. A Los Angeles 2028 podran triar quatre esports que no estiguin en el programa del COI i no han de ser els mateixos que ha triat París. Vés a saber amb que ens sorprendran els californians. Tot sempre pot anar a pitjor. I benvinguts a tots els que estan descobrint ara que els Jocs Olímpics són un gran negoci.