Que som un país d'apagallums, com deia Josep Maria de Sagarra, a vegades és cert. Tot aplaudint els magnífics números que El 9 ha tret sobre el president Laporta, dijous al matí, en la tertúlia de Josep Cuní i fent balanç de la seva gestió, no en van deixar ni un bri sencer, només van salvar les estadístiques de títols aconseguits. No entraré en polèmica, però sí que vull afirmar que cadascuna de les seves declaracions públiques han fet enorgullir el meu barcelonisme i la meva condició de català. A través del Barça s'ha fet país, i ja era hora. I m'han complagut alguns extrems ben discutits. Des d'allò d'«al loro, que no estamos tan mal!» fins a la definició de «caverna mediàtica» quan feia referència a opinadors impresentables. I és de misèria humana retreure-li, com a única arma per combatre'l, alguns incidents irrellevants en la seva tensa trajectòria.

La seva forta personalitat va fer caure persones que s'havien aglevat en un primer moment per fer sortir el Barça de la grisor institucional i esportiva en què es trobava. No podia sortir indemne del pas del temps un grup que s'havia constituït sense gaire base en comú amb amics i amics d'amics que tenien prou solvència per avalar una campanya electoral. Que el grup s'hagi esberlat era la cosa més lògica.

Una altra cosa és la gestió esportiva d'un equip. Per exemple, el tàndem Txiki-Guardiola, a través de l'experiència, va decidir prioritzar la capacitat dels nous jugadors a integrar-se en el grup que no pas la seva estricta qualitat futbolística, i així s'ha prescindit dels brots de personalisme que sorgien tot obrint-los la porta de sortida. Seguint, de passada, un principi laportià que només poden jugar o quedar-se al Barça els que n'estiguin convençuts.

En la gestió de la selecció espanyola que fa el senyor Del Bosque s'ha prioritzat, en canvi, un criteri ordenancista, d'alt funcionari governamental. Ha intentat tant com raonablement ha pogut, evitar que es palesi que la selección nacional española era, de fet, el Barça. Ha mantingut el pes del madrilenyisme amb noms com ara Casillas, Ramos, Xabi Alonso i Torres i ha pogut jugar amb algunes mostres d'altres equips de les quals n'hi ha dues que quasi són del Barça, Villa i Cesc. Quan ha vist que el joc no era efectiu, en comptes de recórrer a la solució Barça, que era fer sortir Pedro en les substitucions, no les dels últims minuts, sempre ha optat pels jugadors amb més antiguitat en la selecció. Potser pot perdre, però ningú li dirà que no ha actuat seguint un procediment fixat.