La mentida impune és aquesta pràctica tan habitual en el deep state espanyol, del qual cada vegada és més palès que Florentino Pérez forma part. Que el barrut empresari del Castor pugui deixar anar sense rubor davant la seva cort d’aduladors –assemblea de compromissaris, eufemísticament– que “és un clam popular el tracte diferent que rep el Madrid respecte als altrs equips” i que tothom ho interpreti en referència a un VAR i un arbitratge que la temporada passada va contribuir decisivament al seu títol de lliga, només s’explica pel blindatge propi de l’amfitrió de la llotja del Bernabéu i per l’acrítica concurrència que l’envoltava. Els compromissaris del Madrid no són els del Barça. A Madrid només entra en l’assemblea qui fa bondat. Només cal repassar les intervencions.

Però no ens distraguem. El senyor Pérez va dir el que va dir hores abans que Munuera Montero, la sala VOR i la resta de satèl·lits ignoressin un penal clamorós per mans de Sergio Ramos que, d’haver estat transformat, hauria permès que l’Eibar empatés en el tram final del partit. A L’Esportiu sempre hem defensat que l’objectiu del futbol no ha de ser convertir-se en un esport de jugadors amputats d’extremitats superiors, com sembla ara. Les mans de Sergio Ramos no haurien de ser mai penal però, ves per on, totes les accions similars –i d’altres menys clares– d’aquesta temporada han estat sancionades, excepte la de l’andalús del Madrid.

La lògica pròpia d’un ésser superior ja queda diabòlicament al descobert quan Pérez lamenta que “les persones que comenten el partit a la televisió no són favorables al Madrid”. És a dir, el punt de partida és que els analistes haurien de ser del Madrid i manifestar les seves preferències. És clar, ho haurien de ser perquè ser del Madrid és bo, és normal, és el que s’ha de ser. Només li faltava dir que ser del Madrid és ser bon espanyol.

Davant aquesta constatació només es pot arribar a dues conclusions. Primer, que Florentino sabia bé què deia i què perseguia amb la seva afirmació, condicionar (encara més) els arbitratges (hi dirà alguna cosa el comitè de competició, tan diligent a perseguir Koeman, o qualsevol altre organisme?) I amb Munuera Montero ho va aconseguir. La segona evidència és que el president del Madrid se sent el fiscal del futbol, es considera tan investit d’autoritat i d’impunitat per desvirtuar els fets com els estaments judicials han fet en els tres últims anys per reprimir unes aspiracions legítimes de llibertat.

Dues perversions abominables que ens fan retrocedir a un blanc i negre del qual ni el Madrid ni aquest deep state han sortit i que malauradament, són perfectament compatibles.