Tito Vilanova se’n va anar jove, massa jove, tan refotudament jove que no va tenir més que una oportunitat de deixar un llegat per a la posteritat. Però quin llegat... La lliga 2012/13, la lliga dels cent punts.

Sovint es fa difícil evocar l’absent en la voràgine quotidiana, però l’estrena aquest vespre del documental 100x100 Tito és una oportunitat per, a més de resseguir la vida de l’entrenador de Bellcaire d’Empordà, imaginar què hauria pogut fer per renovar el Barça i sostenir un cicle guanyador que després del triplet de Luis Enrique va començar a declinar fins portar l’equip i el club al sot actual. El maleït tumor de paròtide es va endur un jove de 45 anys amb una expectativa enorme com a entrenador. Amb aquell deix poc expressiu, aquell estil tan diferent i tan complementari alhora amb el del seu mentor, Pep Guardiola. Tito no gastava ni un bri d’energia més del compte en l’oratòria, en la gesticulació. Però ho processava tot, ho canalitzava cap al futbol, en feia una deconstrucció per dotar-lo de complexitat –o el complicava, per als menys dotats– i extreure superioritat d’aquesta complexitat. El suport tàctic al talent, que ha crescut exponencialment en l’última dècada i que exigeix cada cop més a tècnics, jugadors, analistes i periodistes, és una estratègia que universalitza Guardiola quan posa al descobert a què es dedica i com n’és d’important la feina del seu ajudant, Tito Vilanova.

A l’abril farà 7 anys que Tito ens va deixar. Al lament de la seva família s’hi afegeix el del futbol, que s’ha perdut els millors anys d’un entrenador que, tot i aquella lliga de 100 punts, apuntava molt amunt. Per la singularitat del personatge, i tot i que aquesta és l’època dels continguts a la carta, l’estrena a TV3 de 100x100 Tito hauria merescut no competir amb el desenllaç de la final de la Champions d’handbol d’aquest mateix vespre, a Esport 3.