Hi ha risc de gastar-li el nom abans d'hora, però sort en tenim de David Villa. Algun altre nom en solfa avui dia? Com que ho tapa tot, estalvia un munt de maldecaps. Amb la mandra que faria valorar l'estada de Laporta a la presidència. Res, Villa. Amb la primera xafogor, au, analitza l'entrada de Sandro, que això sí és Camelot i jardins de la Casa Blanca (la de Washington), amb la peresa que fa. En fi: Villa. S'entén amb els nous companys com si fos parit a la Masia i, si li busquem referències, nasqué a l'Astúries de Quini, Luis Enrique i Abelardo, tres padrins millors que Marlon Brando. No ha vestit mai la samarreta i diries que l'has fruït tota la vida de blaugrana. Ja deu haver marcat 200 gols en la imaginació del culer, desitjós de distreure's del bombardeig de mundial que ni li va ni li ve gaire, ell, sempre tan reconsagrat amb la seva dèria monotemàtica. Transporta, el noi. Contra indemnitzacions estrafolàries, vergonyoses, alleuja com un calmant. Contra presidents d'honor reduïts a membres destacats, genera interessada catatonia. Continuem: Villa, el David superior al creat per Michelangelo Buonarroti, la manta que cobreix cap i peus i serveix per fer-te el distret, l'orni, el babau. Quatre dies de juliol, tothom pendent d'allà baix i aquí dalt, Déu n'hi do l'astorament. Hola, Zubi. Adéu, Txiki. Un fotimer buidant despatxos, una altra gernació omplint-los. Gent impossible de veure fora, que s'aferrava a la mamella fa tres dècades justes, camí del carrer. Quins prodigis. Tant se val, mirem al cel: Villa.

Un portent, el personatge. Diríem que, sense gaire alçada, augmenta d'estatura a cada minut. I ha sortit barat. Què diem barat, regalat. I arriba tard, perquè sempre l'esperàvem. No en tenim cap, de problema, ara, ni al futbol ni a la vida del català, perquè hi ha David Villa a bord i ell assegurarà un sac de noves glòries. Com embafa i emplena, marxarem de vacances a las Seychelles i després, que pagui el TC la broma, embadalit pels gols de l'asturià a Sud-àfrica. A jeure, que tenim Villa. Al marge de qualsevol altre sarcasme, el més gros: ens hem oblidat de Mourinho i tothom coincideix ara a demonitzar CR9. Això sí que té mèrit. Apunteu-li-ho també a la seva llista de miracles abans de canonitzar-lo al Vaticà.