D’aquí a dues setmanes hauríem de saber el nom del pròxim president del Barça. L’home que capitanejarà una ofensiva sense precedents per recuperar el terreny perdut en l’àmbit futbolístic en un context de dificultats econòmiques extremes, com mai ha tingut cap altre president en l’època del futbol en colors. Perquè l’any 2003 Laporta –‘ho tornarem a fer’, diu la seva cançó de campanya– va rehabilitar un club en decadència esportiva –més que ara– i en atonia financera, però en un entorn econòmic encara favorable al creixement. Reeditar aquell anomenat cercle virtuós seria, l’any 2021, un repte de dificultat extrema fins i tot per als més ben preparats.

La necessitat de posar en marxa un nou projecte és peremptòria. Cada dia que passa és temps regalat. No ens ha d’obsessionar no poder intervenir en el mercat d’hivern perquè la influència d’un o dos fitxatges d’aquest gener no anirà més enllà del curt termini. Les grans decisions d’un projecte no es prenen en la primera setmana de mandat. Però el futur del Barça depèn d’unes estratègies a mitjà i llarg termini que no admeten dilació.

Mirant a dues setmanes vista, hi ha molts dubtes que sigui pertinent mantenir les eleccions del 24 de gener. Si bé és lògic no preveure pròrrogues per a la recollida de signatures i tenir-ho tot preparat per votar –el soci sempre tindrà més d’una i potser més de dues alternatives per escollir– la jornada electoral s’ha de tractar amb molta prevenció. D’entrada, perquè si es mantenen els confinaments vigents –i les dades epidemiològiques que coneixem avui no permeten pensar res diferent– s’estarà impedint el dret de vot dels socis no residents a Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Tortosa (per no parlar dels no catalans). Per votar amb normalitat –que no vol dir amb plena seguretat sanitària, i menys tenint en compte l’edat provecta d’un alt nombre de socis– caldria que el Procicat suavitzés les mesures vigents avui. Dijous o divendres tindrem la resposta, però no sembla que la decisió pugui anar en aquesta direcció.