El club de les excuses

La faci­li­tat amb la qual l’Espa­nyol ha gua­nyat alguns par­tits de la seva lliga de segona ha fet pen­sar a molts, entre els quals s’inclou un ser­vi­dor, que aquesta plan­ti­lla tenia prou fle­xi­bi­li­tat per afron­tar amb solvència la lliga (de segona) i la copa. Admeto que m’havia engres­cat amb les eli­mi­natòries de copa i con­si­de­rava l’Espa­nyol un equip amb prou qua­li­tat per arri­bar a vui­tens i, depe­nent de l’empa­re­lla­ment, plan­tar-se a quarts. La rea­li­tat ha estat un cop de puny que ens remet als fets. Pala­dar de ric però rea­li­tat de pobre. L’Espa­nyol és ara un equip de segona i tots ens hem de ficar això al cap. La irre­a­li­tat de no poder veure afi­ci­o­nats a les gra­des ha miti­gat els efec­tes de jugar a la cate­go­ria d’argent, però la rea­li­tat és dura i l’Osa­suna va fer bai­xar l’Espa­nyol a la terra. Molts teòrics suplents van demos­trar que no tenen nivell per jugar a pri­mera i la direcció espor­tiva haurà de fer una revo­lució en cas d’ascens. L’Espa­nyol té un onze base prou con­sis­tent i aquest serà el que el retorni a l’elit. La resta de juga­dors són foc d’ence­nalls i molts hau­ran d’espa­vi­lar si volen con­ti­nuar en la dis­ci­plina blanc-i-blava. És així. El fut­bol és ren­di­ment, però també és orgull i sen­ti­ment de per­ti­nença. El temps de les excu­ses i els anys de tran­sició ja no ser­vei­xen. L’Espa­nyol els ha esgo­tat amb el des­cens. Aquest any és el curs de posar les bases de pre­sent i de futur. Exigència màxima en cada par­tit, sigui quin sigui l’esce­nari, en cada entre­na­ment o en cada roda de premsa. Aquesta ha de ser la iden­ti­tat del nou Espa­nyol. No donar res per per­dut i cons­truir un bloc de pre­sent i de futur al vol­tant de fut­bo­lis­tes ambi­ci­o­sos i amb orgull de per­ti­nença. El fut­bo­lista nuclear d’aquesta revo­lució ha de ser Nico Mela­med. No aixeca la veu, però té ins­tint d’assassí. Lluita cada pilota com si fos l’última i té aque­lla ale­gria pue­ril que el fa ser un fut­bo­lista sense por, cons­ci­ent que costa arri­bar al pri­mer equip de l’Espa­nyol. I és que qual­se­vol juga­dor que ves­teixi la blanc-i-blava ha de ser cons­ci­ent que és un pri­vi­legi. Només res­pec­tant els símbols, l’escut i l’afició aquest club podrà créixer. El par­tit con­tra l’Osa­suna va ser un nyap. Un avís per a nave­gants del qual cal pren­dre nota per la forma i el fons. Es pot per­dre, de fet en qual­se­vol esport es perd més que es gua­nya, però cal com­pe­tir, donar la cara i que quan et miris al mirall tin­guis la consciència tran­quil·la. Aquest és el camí per millo­rar un club i no que­dar-se ins­tal·lat en les engru­nes del pas­sat.