Opinió

ARRAN DE TERRA

MARC BATALLER

Eliminatòries úniques en el mundial

El mundial de Sud-àfrica està demostrant que el bon futbol està sota mínims. Segurament és que estem massa ben acostumats pel Barça, però aquest any la immensa majoria de partits han estat avorridíssims. Recordo que en la primera fase vaig intentar fer un forat en la meva agenda de vacances per intentar veure més d'un partit i en vaig triar alguns d'aparentment atractius com per exemple el Costa d'Ivori-Portugal o algun d'Anglaterra. Quin bluf! Tant de bo m'hagués quedat a la platja. De futbol no se'n va veure gens. Ni bon tracte amb la bimba, ni jugades individuals ni res de res. Només hermetisme i especulacions. Catenaccio per sobre de tot, perquè el més important és que no et marquin un gol i si en fas algun, encara que sigui de xurro, benvingut sigui. Només a partir de vuitens de final s'ha vist una mica de futbol i no tant per la qualitat, sinó per l'emoció del moment, l'emoció de veure qui es classificava. Per exemple, l'últim minut de la pròrroga de quarts de final en l'Uruguai-Ghana va ser memorable, per emmarcar. Encara que cap dels dos equips t'interessi, t'enganxes al televisor sense voler-ho. Això sí que és el màgia del futbol.

La conclusió, doncs, és senzilla. Per què no es planteja el mundial com si fos un torneig de tennis? M'explico. Eliminatòries a un sol partit, pures i dures, sense mitges tintes. Qui perdi, cap a casa i el guanyador, a la següent eliminatòria. El sistema podria ser igual que el del tennis amb caps de sèries que es vagin creuant amb conjunts teòricament menors i que vagin avançant, o no, fins a la gran final. Serien partits terribles. Els detractors d'aquesta iniciativa poden esgrimir que hi haurà massa cansament per als jugadors i també massa pressió, perquè si et surt un mal partit pots fer les maletes tot just començar. Però, no passa el mateix amb el tennis? Nadal no ha hagut de passar un munt d'eliminatòries, amb partit maratonians, per guanyar Wimbledon? Qui pot parlar de cansament quan hi ha uns senyors, John Isner i Nicolas Muhat, que van jugar onze hores i cinc minuts en el partit més llarg de la història del tennis? Amb aquests precedents, no hi valen excuses. Estic convençut que el mundial hi sortiria guanyant i que tots els equips s'haurien de posar les piles des del primer instant. En definitiva, futbol en estat pur.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)