Després d'haver anat en la seva barca del port de l'Estartit a les Medes, on la Xoia i la Garriga van tornar a proclamar la independència de Catalunya, l'Eduard Vinyes m'explica que la seva carrera com a futbolista va acabar-se als quinze anys quan en un partit li van fer una entrada que va trencar-li el coll del fèmur. Es va passar un mes amb la cama penjada i el cas és que va agafar por. Així és que va penjar les botes quan, com a interior dret, jugava el seu últim any en l'equip infantil del Club de Futbol Torroella de Montgrí. L'Eduard recorda que aleshores, d'això fa quaranta anys, els equips locals de futbol es vivien molt més intensament. El Barça quedava més lluny que ara, perquè costava més arribar a Barcelona i perquè els mitjans de comunicació no l'havien fet tan omnipresent. Això no vol dir que, des de petit, no fos del Barça, sobretot per la influència d'en Genís Salamià, un gran barcelonista que treballava a la fusteria del pare de l'Eduard, que ha continuat l'ofici al mateix taller. D'aquí, forma part de les generacions marcades pel fet que, quan eren nens o adolescents, van viure la derrota del Barça en la final de la copa d'Europa disputada contra el Benfica l'any 1961. L'Eduard, que aleshores tenia vuit anys, recorda que va anar a veure el partit després d'ajudar el seu pare a vestir els gegants de Torroella. I sí, aquesta derrota va predisposar-lo al patiment i al fatalisme: «A més, després vam tenir motius per refermar-nos en el pessimisme. Jo, per edat, encara recordo més derrotes i frustracions que victòries i alegries. És en els últims anys que ens hem malacostumat.»

Fa uns vint anys vaig conèixer l'Eduard Vinyes i la seva dona, la Montserrat Xoia Junqué, a través del també torroellenc Àngel Quintana. Mai no ens hem deixat de veure i sempre hem rigut plegats. L'Eduard riu amb ganes, obrint tota la boca, i jo disfruto amb el seu sentit de l'humor i les seves riallades. Quan el vaig conèixer, era un regidor republicà de Torroella entregat al servei a la ciutadania. Mai no l'ha temptat la política més enllà de l'àmbit local. Torroella és el seu món. Fins i tot les grans emocions com a barcelonista les ha viscut al seu poble, començant pel dia en què l'Olivella va fer un servei d'honor al camp del Torroella. De fet, les continua vivint, perquè el que li agrada més és veure els partits amb el seu amic Albert Bou, que també és un meu amic barcelonista, la Xoia i la Teresa, que en els últims dos anys també s'han aficionat al futbol i han celebrat amb xampany els triomfs d'aquest gran Barça.