Després d'haver anat en la seva barca del port de l'Estar­tit a les Medes, on la Xoia i la Gar­riga van tor­nar a pro­cla­mar la inde­pendència de Cata­lu­nya, l'Edu­ard Vinyes m'explica que la seva car­rera com a fut­bo­lista va aca­bar-se als quinze anys quan en un par­tit li van fer una entrada que va tren­car-li el coll del fèmur. Es va pas­sar un mes amb la cama pen­jada i el cas és que va aga­far por. Així és que va pen­jar les botes quan, com a inte­rior dret, jugava el seu últim any en l'equip infan­til del Club de Fut­bol Tor­ro­e­lla de Montgrí. L'Edu­ard recorda que ales­ho­res, d'això fa qua­ranta anys, els equips locals de fut­bol es vivien molt més inten­sa­ment. El Barça que­dava més lluny que ara, perquè cos­tava més arri­bar a Bar­ce­lona i perquè els mit­jans de comu­ni­cació no l'havien fet tan omni­pre­sent. Això no vol dir que, des de petit, no fos del Barça, sobre­tot per la influència d'en Genís Salamià, un gran bar­ce­lo­nista que tre­ba­llava a la fus­te­ria del pare de l'Edu­ard, que ha con­ti­nuat l'ofici al mateix taller. D'aquí, forma part de les gene­ra­ci­ons mar­ca­des pel fet que, quan eren nens o ado­les­cents, van viure la der­rota del Barça en la final de la copa d'Europa dis­pu­tada con­tra el Ben­fica l'any 1961. L'Edu­ard, que ales­ho­res tenia vuit anys, recorda que va anar a veure el par­tit després d'aju­dar el seu pare a ves­tir els gegants de Tor­ro­e­lla. I sí, aquesta der­rota va pre­dis­po­sar-lo al pati­ment i al fata­lisme: «A més, després vam tenir motius per refer­mar-nos en el pes­si­misme. Jo, per edat, encara recordo més der­ro­tes i frus­tra­ci­ons que victòries i ale­gries. És en els últims anys que ens hem mala­cos­tu­mat.»

Fa uns vint anys vaig conèixer l'Edu­ard Vinyes i la seva dona, la Mont­ser­rat Xoia Junqué, a través del també tor­ro­e­llenc Àngel Quin­tana. Mai no ens hem dei­xat de veure i sem­pre hem rigut ple­gats. L'Edu­ard riu amb ganes, obrint tota la boca, i jo dis­fruto amb el seu sen­tit de l'humor i les seves ria­lla­des. Quan el vaig conèixer, era un regi­dor repu­blicà de Tor­ro­e­lla entre­gat al ser­vei a la ciu­ta­da­nia. Mai no l'ha temp­tat la política més enllà de l'àmbit local. Tor­ro­e­lla és el seu món. Fins i tot les grans emo­ci­ons com a bar­ce­lo­nista les ha vis­cut al seu poble, començant pel dia en què l'Oli­ve­lla va fer un ser­vei d'honor al camp del Tor­ro­e­lla. De fet, les con­ti­nua vivint, perquè el que li agrada més és veure els par­tits amb el seu amic Albert Bou, que també és un meu amic bar­ce­lo­nista, la Xoia i la Teresa, que en els últims dos anys també s'han afi­ci­o­nat al fut­bol i han cele­brat amb xam­pany els tri­omfs d'aquest gran Barça.