Benvingudes les filtracions que ens permeten conèixer la realitat amb dades a la mà. A l’NBA els salaris són públics i ningú s’esquinça els vestits per saber que LeBron James no arriba als 40 milions de dòlars i que hi ha cinc jugadors que cobren més. L’opacitat ancestral del futbol, sobretot aquí, al Vell Continent, hauria de tenir els dies comptats. Seria la manera de saber de què estem parlant.

Ara bé, posar en mans d’El Mundo el contracte de Messi demostra una intenció inequívoca de fer mal al Barça. No hi ha diari generalista a l’estat més bel·ligerant amb tot el que faci flaire de blaugrana. La prova, el títol de portada: “555 milions, el contracte faraònic de Messi que arruïna el Barça”. Un títol que és exemple perfecte de com propagar una falsedat fent una afirmació que conté una veritat empírica (els 555 milions).

Messi és el jugador de futbol més ben pagat del món perquè ha estat el millor jugador del món en l’última dècada (i estalviem el debat de si és el millor de la història perquè les èpoques no són comparables). Qui té Messi té un tresor, perquè si bé és el més car del món, també genera més ingressos per marxandatge i publicitat que ningú, tant per la seva categoria esportiva com pels seus valors personals coneguts, ben allunyats del narcisisme i l’hedonisme d’altres megaestrelles.

Per tant, tenir Messi –i si en disfruta el Barça, no ho fa cap altre rival– de cap manera pot ser la ruïna. Quin impacte té en els ingressos del Barça l’efecte Messi? Fins on retalla aquests 138 milions per temporada la facturació que el Barça pot atribuir al genial argentí? La ruïna, en tot cas, és haver gastat pràcticament 400 milions en dos anys per portar Coutinho, Dembélé o Griezmann i que vestits de blaugrana han anat perdent valor de mercat. La ruïna és incorporar jugadors de rotació a peu de titulars. La ruïna és cedir a les pressions d’Umtiti i renovar el seu genoll de vindre per cinc anys.

Afirmar que Messi és la ruïna del Barça és tenir tanta mala fe com Trump exclamant-se que li han robat les eleccions. Dit això, la consideració ètica que mereixen uns salaris tan absolutament desorbitats –el de Messi i, encara més, el de tants i tants mediocres que també són milionaris– hauria de ser motiu d’un altre debat.

Per acabar, un consell als entestats en matar el missatger. Sembla mentida que encara no sàpiguen que publicar informacions filtrades és una pràctica no només emparada per la llei, sinó saludable i democràtica en la majoria d’ocasions. El responsable de les filtracions és qui filtra, no qui publica. Tots els mitjans hauríem volgut tenir el contracte de Messi. Alguns hauríem tractat la informació de manera més decent. D’altres potser ni s’haurien atrevit a publicar-la. Però aquest és un altre tema.