Hores després de l’heca­tombe d’Anfi­eld vaig tru­car a la pla­ta­forma tele­vi­siva de la Cham­pi­ons i em vaig donar de baixa inde­fi­ni­da­ment: si em volia muti­lar emo­ci­o­nal­ment ja ho podia fer jo sol revi­sant relíquies d’una joven­tut en cen­dres, relle­gint car­tes d’anti­gues pare­lles, o fent una llista de les ciu­tats per­du­des, per tant, calés estal­vi­ats per des­ti­nar-los a vicis imme­di­ats d’efec­ti­vi­tat con­tras­tada. Treva. Armis­tici. Alto el foc. Pas­sen els mesos ves­tits de fra­cas­sos i el 7 de desem­bre del 2020, dos dies després de la der­rota a Cadis, torno a con­tac­tar amb un comer­cial d’aquells que et par­len com si fos­sis idi­ota: m’esborro de tot, de la lliga, de la copa, del Gam­per i del Teresa Her­rera, men­tre el cunyat, per­sona de pen­sa­ment deduc­tiu davant els meus des­cen­sos emo­ci­o­nals, em deixa Net­flix per tor­nar-me addicte a ‘The Crown’ i ena­mo­rar-me mil vega­des de l’esguard de Claire Foy fis­ca­lit­zant els seus pri­mers minis­tres.

A par­tir de lla­vors el Barça no ha per­dut cap més par­tit, s’ha plan­tat a semi­fi­nals de copa, ha gua­nyat 26 punts de 30 en la Lliga, ha esta­blert una columna ver­te­bral on hi resi­deix el demà amb Ter Ste­gen, Araujo, De Jong i Pedri, ha recu­pe­rat per la causa Gri­ez­mann i Dem­belé, ha donat la raó als defen­sors de la per­manència d’Alba i Bus­quets i, el més fona­men­tal, ha res­sus­ci­tat els ulls injec­tats de Messi, com­ple­ta­ment aliè a les por­ta­des fil­tra­des per ves a saber qui amb ganes d’acon­se­guir ves a saber què. De qui és el mèrit? Evi­dent­ment meu per la decisió d’aban­do­nar i apor­tar un toc d’atenció a l’equip, però aquí també entra la figura de Koe­man, entre­na­dor, pre­si­dent, por­ta­veu, i defen­sor de l’enti­tat en uns moments ins­ti­tu­ci­o­nals de casa de bar­rets, i on ell, el ver­ta­der pro­ta­go­nista de la corona bar­ce­lo­nista, manté viu el pols de l’imperi sabent que ara mateix és indis­pen­sa­ble posar les bases perquè l’endemà tot torni a lloc. I qui sap, perquè l’amic Ronald no és imbècil, si els llo­rers de la glòria els gau­di­ran uns altres men­tre ell ho con­tem­pla des del sofà sabe­dor del deure com­plert, tot afer­rat al Glo­bus d’Or pel seu paper a ‘The Crown’: com els herois de guerra que sal­ven en silenci les històries escri­tes amb tinta invi­si­ble.