72 hores abans –en el moment d'escriure aquest article– de la manifestació amb què la societat civil catalana dirà que ja n'hi ha prou de viure trepitjats i reivindicarà el dret a decidir de la nostra nació, em passejo pels webs d'alguns dels més emblemàtics clubs esportius del país. D'una vintena llarga de llocs, només en dos, els del Joventut de Badalona i el del Club Esportiu Europa, hi trobo destacada l'adhesió a la manifestació de dissabte a Barcelona. Entre les federacions que més afiliats tenen, només en la de futbol hi ha una nota que fa esment a la presència institucional en la manifestació, si bé és d'esperar que n'apareguin més un cop ahir la UFEC es va decidir a donar-hi suport. En la llista d'adhesions de www.somunanacio.cat hi ha més clubs i federacions, com el Barça, del qual seria d'esperar un gest una mica menys simbòlic que el del club de botons del meu barri i un missatge una mica més entusiasta del president Rosell, de qui no s'ha dit gaire que va barrejar el club amb la política anant a Mèrida. Però ja parlarem del Barça un altre dia. Ara toca la manifestació de dissabte, des de fa trenta anys, la que suma més raons per sortir al carrer com a poble i expressar-nos. També el món de l'esport, encara massa poruc a l'hora de posicionar-se políticament, que no vol dir per un partit sinó per una identitat de país. Dissabte, no podré entendre els clubs que, insultats com a catalans en molts llocs d'Espanya o competint en desigualtat de condicions en lligues farcides d'equips que beuen només dels diners públics (una part dels quals surten de Catalunya i no tornen), no hagin mogut ni un dit per afegir-se al clam popular. Diuen que hi haurà un abans i un després d'aquesta jornada que s'endevina històrica. Sóc escèptic respecte al després. En l'abans, l'esport català presenta silencis i absències que encara són a temps de fer sentir la seva veu. Si no, seran còmplices de l'altra banda. Ens veiem dissabte.