Mai no he entès la norma no escrita que impedeix als presidents de club celebrar els gols del seu equip a la llotja. És antinatural i nociu per a la salut dels afectats. Estic gairebé segur que durant els partits de màxima rivalitat els dirigents pateixen petites ferides internes per culpa de l'acumulació d'emocions no expressades. La imatge d'un president clavat a la cadira, suant per culpa de tanta contenció, instants després que el seu equip hagi marcat un gol al camp de l'adversari de tota la vida és angoixant. On s'ha vist una tortura semblant? Trobaria molt normal que els presidents es poguessin desfogar com qualsevol altre aficionat quan el seu equip marca.

Una de les imatges del mundial 82 que mai no oblidaré és la d'un venerable vellet taquicàrdic i feliç aixecant-se del seu seient de la llotja cada vegada que Itàlia marcava un gol durant la final del campionat. El rei d'Espanya era al seu costat, calmant-lo, intentant que no se li morís allà mateix. El venerable vellet es deia Sandro Pertini i era president d'Itàlia.

En el mundial de Sud-àfrica també he vist alguns mandataris saltant o abraçant-se amb la seva gent després d'un gol (Angela Merkel, la cancellera alemanya, s'ho va passar pipa amb el 4 a 0 contra l'Argentina). Ningú troba estrany que un primer ministre o un president s'expressin amb naturalitat durant un partit de futbol, fins i tot penso que per molts ciutadans deu ser divertit veure un líder polític actuant amb naturalitat.

Per què no passa el mateix amb els responsables de dirigir els clubs? Per què els hem de condemnar a aquesta limitació sàdica? Els gols es poden celebrar d'una manera educada, sense ferir la sensibilitat del rival, amb un punt de discreció, si voleu, però sobretot s'han de celebrar.