El Barçagate va esclatar el 17 de febrer del 2020 i més d’un any més tard, amb sis pròrrogues del secret de sumari pel mig i el dilluns de la setmana que acabarà amb el nom del substitut de Josep Maria Bartomeu, el jutjat d’instrucció més conegut de Barcelona (el 13) irromp en escena amb una entrada i registre a les oficines del club que, si en tot un any no ha pogut ordenar, ben bé es podria haver esperat deu dies més i tenir una mica de respecte per un procés electoral en l’entitat més representativa del país. O és que potser és justament per això, que el registre i les detencions tècniques s’han produït? Experiències recents no deixen espai per concloure que és una mera casualitat.

Perquè, un any més tard, algú amb dos dits de front creu que si en el Barçagate hi havia proves i rastres eliminables hauran resistit el pas d’un any? I inversament, si aquests rastres són tan resistents que no s’han pogut esborrar en un any, venia de deu dies?

El Barçagate és un afer molt lleig, no només pels fets sinó per com es va planificar i articular la despesa que va portar associada, trossejant contractes per no superar el llindar a partir del qual havien de passar per la junta directiva. Però dit això, no hi ha un candidat de continuïtat a qui perjudicar perquè ni Toni Freixa –directiu amb Laporta Rosell i Bartomeu– recull el llegat de la junta anterior, no té cap responsabilitat en el club des del 2015 i s’ha desmarcat convenientment dels últims anys. Dels sis directius que van dimitir a conseqüència més o menys directa del Barçagate (Emili Rousaud, Enrique Tombas, Silvio Elías, Josep Pont, Maria Teixidor i Jordi Calsamiglia) tan sols un, Rousaud, ha intentat concórrer a les eleccions i no ha aconseguit les firmes mínimes de suport. No és agosarat pensar que si l’entrada dels Mossos al Camp Nou s’hagués produït fa dos mesos, avui Rousaud seria el quart candidat.

Això sí, l’embrutada a la imatge del Barça justament en una setmana de tanta exposició com la de les eleccions és evident, i també hauria de ser objecte de precaució judicial. No passa per alt que, entre les quatre detencions tècniques d’avui, mentre tenia lloc el registre, hi ha la cúpula dels últims anys del mandat anterior: Bartomeu, Jaume Masferrer (la mà dreta del president, amb un paper mai aclarit del tot) i Òscar Grau, el màxim executiu.

L’altre interrogant que plana sobre la investigació –sotmesa al secret de sumari– és el paper de l’auditora PriceWaterhouseCoopers, que va desestimar que el club hagués ordenar la creació de perfils falsos per atacar persones vinculades amb el club i, sobretot, va certificar que el que es va pagar a I3 Ventures era un preu de mercat i descartava qualsevol corrupció, unes conclusions que topen frontalment amb els presumptes delictes que mouen la investigació: administració deslleial i corrupció entre particulars.