La parròquia blanc-i-blava viu amb el cor encongit. Pensava que el periple per la segona divisió seria un camí, amb alguna espina, però amb prou ingredients a la coctelera per gaudir del paisatge. La realitat dicta sentència i la tradició del club obliga: tornar a primera no serà un camí de roses. Tot al contrari, serà una espècie de camí iniciàtic que hauria de servir per purgar les ferides i, si es té prou valentia, per fer foc nou.

Abans d’arribar a aquest escenari, l’Espanyol (i els seus jugadors) han d’escriure el capítol de l’ascens. La lliga es comprimeix com un acordió i cada pas en fals és una bala perduda en el carregador. Els discursos en sala de premsa són com els focs d’artifici: bonics i idíl·lics. Les proclames i els convenciments s’han de fer arran de gespa. Allà és on es destria el gra de la palla i l’Espanyol no pot badar. Cal ser més valent i demostrar que la comunió, sense fissures, que hi ha a la plantilla es tradueix en resultats. L’Espanyol no es pot permetre deixar-se dos punts com va fer contra l’Oviedo. Un partit paradoxal d’un equip que juga contra natura. L’Espanyol té jugadors tècnics, acròbates de la pilota i la seva força radica en la medul·lar, on té homes com per exemple Melendo, Melamed, Puado o Darder, que connecten mitjançant el futbol associatiu i respiren amb la pilota als peus. Aquesta és la sala de màquines que cal potenciar per estimular el joc ofensiu. M’és igual que diguin que això és la segona divisió i que s’han d’aconseguir resultats per damunt del joc. No parlo d’estètica, sinó de com utilitzar els jugadors que tens per crear un ecosistema productiu per guanyar els partits. L’Espanyol té els futbolistes més tècnics de la categoria i no pot jugar com va fer contra l’Oviedo, on després del gol es va dedicar a especular amb el resultat. L’ascens demanarà molt més del que hem vist de l’Espanyol fins ara, i potser cal privilegiar el joc associatiu, no com una manera d’engrescar la gent amb focs d’artifici, sinó com una forma d’acostar-se al triomf. Som davant d’un equip, el blanc-i-blau, que en un intercanvi de cops, per potencial i per vocació de futbolistes, sempre sortirà guanyador. De fet, amb aquest futbol va acabar setè i anant a Europa i sembla una via clara per acabar retornant a Europa.