En un dia com avui em sento impulsat a recordar vivències i anècdotes que em porten a reflexionar sobre l'esport i el meu país. Per exemple, l'any 1985, l'aleshores secretari general de l'Esport, Josep Lluís Vilaseca em va convidar a visitar el CAR de Sant Cugat que encara estava en obres. Vilaseca m'explicava que el CAR s'estava construint aprofitant les instal·lacions d'una mútua de rehabilitació d'accidents laborals que estaven infrautilitzades. Es deia que molts que tenien lesions greus de treball, i que s'haurien pogut recuperar amb un tractament intens de rehabilitació però que s'estimaven més cobrar la invalidesa i muntar un negoci que no pas continuar la seva ocupació anterior.

El cas és que el centre estava del tot desaprofitat, i amb els Jocs Olímpics del 92 en l'horitzó, no va ser difícil prendre la decisió política de reconvertir-ho en el CAR. Però també hi va tenir molt a veure el concepte de l'esport que sempre hi ha hagut al país. Un concepte que entén que l'esport és vital a la societat, com a lleure, cultura i també com a competició. En un moment de la visita, Vilaseca em va ensenyar el que, segons ell, era l'autèntica joia de les instal·lacions, la pista subterrània d'entrenament d'atletisme. Era una pista amb la particularitat que, en un dels seus punts, el sostre era més alt per poder-hi practicar el salt de perxa. Vilaseca em va explicar que el dia que el desaparegut president de la federació espanyola d'atletisme, Juan Manuel de Hoz, per cert, bon amic de Catalunya, va veure allò, va exclamar admirat un «qué hijos de puta que sois lo catalanes». Aquesta reacció, que li va sortir de l'ànima, és d'alló més il·lustrativa.

No gaire lluny del CAR hi ha el circuit de Catalunya, que també té la seva història. El nostre país, amb una innegable prestigi en l'esport del motor, no tenia circuit. Hi havia el Jarama, se'n recorden?, i Jerez, que havia disposat de tota una pila d'ajudes estatals. El RACC i la Generalitat el van tirar endavant i avui és, com el CAR, un altre referent mundial. El primer esport d'equip que ha donat títols de nivell a Espanya ha estat el bàsquet, un esport que un escolapi barceloní, el pare Eusebi Millán, va portar d'Amèrica als anys 20. Les medalles més importants aconseguides per aquest esport han estat gràcies a jugadors catalans. El mateix que podríem dir de l'hoquei sobre herba, el waterpolo, també l'handbol i, per suposat, l'hoquei sobre patins. I així podríem continuar recordant casos i més casos, fins arribar a la selecció espanyola de futbol, que aquest vespre juga la final de la copa del món.

Al camp hi haurà, com a mínim, sis futbolistes fets a la Masia. Tot un símbol del futbol català en què, gràcies a mestratges com el d'Oriol Tort, se segueixen models molt definits per formar persones i, si hi ha sort, futurs cracks. Segur que aquesta nit, més d'un repetirà aquell «qué hijos de puta que sois los catalanes» que en el seu dia se li va escapar afectuosament a Juan Manuel de Hoz.