Partint de la base que respecto, però no acato –una expressió que està en el primer pla d'actualitat arran la sentència contra l'Estatut–, la victòria de la selecció espanyola en el mundial de Sud-àfrica, s'ha de reconèixer que és l'equip que ha fet més bon futbol, amb el permís d'Alemanya. És l'ADN del Barça, encara que des de Madrid no ho vulguin acabar d'acceptar. I això és, precisament, la mare dels ous.

Sembla que ja fa un parell d'anys, des que el combinat espanyol va guanyar l'Eurocopa, que els espanyols s'han decantat pel gust al bon futbol, una cosa que fa anys i panys que els de Can Barça tastem i disfrutem. Ja no parlen de la fúria representada per gent com ara Camacho i la seva suor sotes les aixelles. Ara s'encomanen al tiqui-taca, al joc de tocar i tocar fins que es trenqui la muralla defensiva del contrari. Han descobert la sopa d'all. Això sí, només advoquen per aquest postulat quan juga el combinat espanyol.

Aquests dies hem sentit per tot l'Estat que la selecció de Vicente del Bosque és l'exemple a seguir, un conjunt que dóna sentit a la paraula futbol en majúscules. Aquest mateix corrent d'opinió espanyol també ha criticat per tots els cantons possibles els equips que es dediquen a destruir, com ara Holanda, que és cert que realment va renunciar a la pilota i al seu estil històric. Aquesta filosofia d'apostar per l'excel·lència la subscric cent per cent, però s'ha de portar fins a les últimes conseqüències si t'agrada el futbol.

M'explico. Els seguidors madridistes van disfrutar fins a l'extenuació amb l'eliminació del Barça de la Champions League a les mans de l'Inter de José Mourinho. Fins aquí tot normal. En aquells moments, van destacar el joc defensiu i destructiu que va practicar l'equip italià. Van posar en un altar Mourinho i van moure cel i terra per fitxar-lo. Van lloar l'antifutbol i cap problema, perquè contra el Barça tot s'hi val. El més important són els resultats, defensaven. Fins i tot, alguns sectors més radicals asseguraven que el sistema del Barça era massa avorrit i poc directe. Però si algú s'atreveix a practicar l'antifutbol contra Espanya, llavors sí que és un sacrilegi. Quina hipocresia. Són uns caragirats. I aquest cop no només ha estat la brunete mediàtica la que ha fet servir aquests arguments, sinó la gran majoria de l'afició espanyola sense cap mena d'excepció.

Aquest és un dels motius pels quals no volia que guanyés Espanya. Després n'hi ha d'altres, polítics o ideològics, però no cal entrar-hi a fons. Ho reitero un cop més: respecto, però no acato.