La final a quatre de l’Eurolliga femenina de bàsquet ja té participants, i l’Spar Girona no forma part del quartet. L’eliminatòria entre l’equip català i l’etern rival, l’Avenida, ha vist la superioritat global de l’equip castellà, però amb matisos. Els quarts de final s’han disputat en dues bombolles, a Salamanca i a Sopron (Hongria), el mateix esquema de la primera fase de la competició. Però a Salamanca hi ha hagut públic en tots dos partits entre l’Avenida i l’Uni, fins i tot en el que les gironines figuraven com a locals. S’ha de constatar, en primer lloc, que de locals no en tenien res: pista, parquet, cistelles... tot era l’escenari habitual de l’equip de Salamanca. Evidentment, l’Uni no podia mobilitzar seguidors seus fins a Salamanca però que quan jugava de local la pressió de la grada li jugués en contra és una pífia descomunal de part de FIBA Europa, una alteració del principi d’igualtat d’oportunitats que el màxim organisme del bàsquet europeu hauria d’haver previst com pal·liar. En la primera fase, per exemple, ni en la bombolla de Girona ni en la de Schio –els dos equips que es van jugar l’última plaça per als quarts– hi havia públic.

Malgrat tot, l’eliminatòria entre l’Avenida i l’Spar ha estat l’única en què hi ha hagut competitivitat real, un mèrit afegit per al conjunt que dirigeix Alfred Julbe. El Iekaterinburg, el Fenerbahçe i el Sorpron –l’equip hongarès jugava a casa, però sense públic– van resoldre l’eliminatòria en el primer partit, fos pel resultat o per les sensacions a la pista.

La temporada de l’Spar té un formidable coixí de seguretat esportiu, el títol de copa, que alhora és l’aval per a la pròxima Eurolliga. Queda la lliga, que pel desgast que haurà d’assumir l’Avenida en la final a quatre continental –i també el València, semifinalista en l’Eurocopa–, no s’hauria de menystenir. El doblet és possible perquè, a més d’haver demostrat que l’Avenida i el València són rivals temibles però a l’abast, l’Uni tindrà més descansos que tots dos. Val la pena lluitar-hi, sobretot perquè l’escenari econòmic que s’apropa és, per al club gironí –amb una estructura d’ingressos tan diferent a les dels altres dos rivals estatals–, de fer un pas enrere a nivell pressupostari.