El Barça va començar la temporada pràcticament sense president (Bartomeu dimiteix a finals d’octubre), amb el seu far metabolitzant què li havia passat a Lisboa i en les setmanes posteriors i assumint una realitat que de partida no l’engrescava gens, i amb un entrenador acabat d’arribar que si no fos que té fe cega en el seu treball i les seves aptituds i que coneix el club de sobres s’hauria preguntat què hi feia aquí abans de fugir cames ajudeu-me.

Però vet aquí que en sis mesos el Barça ho ha capgirat tot i està descobrint que, a falta de la versió 2.0 del cercle virtuós, disposa d’un triangle màgic per apuntalar un final de temporada que cap barcelonista dubta que pot ser d’èxit.

Aquest triangle ha tingut un vèrtex molt visible en aquests sis mesos. En aquest període breu, Koeman s’ha convertit en el que es coneix com un home de club. S’ha fet càrrec de les enormes limitacions econòmiques, no ha aixecat el to quan no ha pogut reequilibrar l’equip al gener i, tot i que no ha volgut ser el portaveu, a vegades ha semblat la veu més institucional del club. I al camp, agradarà més o menys com juga el Barça –ara ningú està en condicions d’exigir subtileses– però l’equip ha aixecat el cap i ha passat d’encaixar gols estúpids en moments absurds i de caure contra els rivals de categoria a competir amb tothom, a plantar-se en la final de copa i a remuntar en la lliga fent por als rivals que ja el veuen com el gran aspirant al títol. Això, sense oblidar el gest de grandesa del tècnic holandès, que en els moments més crítics de tresoreria va arribar a dir-li a la gestora que a ell, el paguessin quan es pogués. En aquest món, per treure’s el barret. Per tot això i perquè va de cara, la dimensió barcelonista de Koeman ja desborda la d’heroi de Wembley 92.

El segon vèrtex és Messi, amb qui s’ha de ser just en l’exigència. L’argentí ha necessitat un temps per girar el full de l’estiu, una actitud sobretot responsable. I el millor Messi possible ha tornat. El futur de Pedri, Ansu Fati, De Jong i la feina de Koeman també l’han motivat a recuperar la capacitat de trencar els rivals, d’assistir, de marcar fins a situar-se com a Pitxitxi. De recuperar el somriure i qui sap si d’atendre les interpel·lacions, públiques o no tant, que li ha fet sobre la seva continuïtat l’última pota que ha arribat al club, Joan Laporta. Amb president nou hi ha d’haver lideratge, iniciativa i projecte. Laporta és el tercer vèrtex que configura el triangle i dota d’una dimensió superior un Barça que fins fa poc s’ha comportat com un ens massa prim, massa pla, però que definitivament mira endavant.