L’únic que no és admissible ni esportivament ni socialment és la vaguetat en el combat contra les actituds discriminatòries, com les conductes i expressions racistes. I de moment, la qüestió del presumpte insult racista de Juan Cala (Cadis) a Mouctar Diakhaby (València) té una opacitat preocupant. Desconeixem la veracitat de l’acusació del jugador francès del València, que cap integrant de l’equip arbitral diu haver sentit; ignorem si hi ha haver circumstàncies prèvies que influïssin en l’episodi i també hi ha ombres sobre les raons (pressions? de qui?) que van motivar que el València deposés la seva decisió de no jugar i tornés a la gespa. Si quedessin preguntes sense respondre, el cas es tancaria perillosament en fals i la impunitat es convertiria en estímul.

El que sí que sabem és que, si hi va haver algun fet denunciable, s’ha de perseguir. Sense públic al Carranza és més fàcil que algun micròfon captés les paraules. Però, sobretot, queda clar que no hi ha circumstàncies ambientals que escalfessin el partit i els jugadors. El que va passar es va coure al rectangle de joc, enlloc més. Els comportaments racistes i el seu foment no són exclusius dels aficionats, també estan instal·lats en els mateixos professionals, i aquesta realitat no canviarà si es demostra que Juan Cala no va etzibar a Diakhaby el repugnant “negro de mierda”, com se l’està acusant.

Tothom corre el perill d’equivocar-se, fins i tot protagonitzant conductes denigrants, de les que causen vergonya alien. Però tothom té igualment el dret a ser perdonat si ho demana. Mostrar-se penedit en públic i obtenir la disculpa de l’agreujat és, sens dubte, la manera més pedagògica de fer camí en la lluita per millorar la qualitat humana, també en un àmbit descarnadament competitiu com l’esport professional.