A dia d'avui Espanya és campiona del món de les dues modalitats per equips més populars del món: el futbol i el bàsquet. Tan cert és això com el fet que, en realitat, l'esport a l'Estat espanyol, sobreviu gràcies a l'espoli sistemàtic (els que s'ofenguin que s'hi posin fulles) de la feina que es fa en el sector esportiu al nostre país, Catalunya, des de fa més de cent anys. No cal que digui que el nombre de metàfores que es podrien aplicar en aquesta matèria relacionades amb la nostra situació política és interminable. L'endemà que els catalans sortíssim al carrer massivament per demanar, si us plau, que no ens donin més pel sac, la selecció espanyola de futbol va arribar al cim donant, involuntàriament, una força dialèctica imparable als profetes de l'espanyolisme preconstitucional sobre allò que és o no és indissoluble.

La realitat apolítica ens diu que la dependència espanyola de Catalunya en l'àmbit esportiu és tan manifesta que ara mateix és un desastre que des d'aquí no en puguem o sapiguem treure més profit. Això no passa en cap altre terreny, ni tan sols l'econòmic. Els catalans som els que, en bona part, vam pagar la festa més gran que han celebrat els espanyols en tota la història en el seu honor, la de diumenge a la matinada i la de dilluns a la Castellana. Això sí que és, irònicament és clar, solidaritat interterritorial.

S'han dit i escrit moltes coses sobre la presència dels catalans en l'equip de Del Bosque. El celebrat títol mundial de bàsquet de fa quatre anys no va tenir una rellevància mediàtica tan enorme, però aquella victòria no hauria arribat mai de la vida sense jugadors com ara els germans Gasol (fins i tot una selecció de Sant Boi hauria estat més potent que la d'Espanya) o Joan Carles Navarro. També he llegit aquests dies algú que es posava una medalla més recordant-nos que Espanya també és campiona del món d'hoquei sobre patins sense dir, només faltaria, que els deu jugadors que van assolir el títol eren d'una comunitat autònoma –com en diuen ells– ben concreta anomenada Catalunya. Fins i tot el títol mundial d'handbol que els espanyols van guanyar el 2005 hauria estat impossible d'assolir sense David Barrufet i Albert Rocas, entre d'altres. Si parlem d'altres esports d'equips dels quals el Consell Superior d'Esports o el Comitè Olímpic espanyol solen presumir com ara el waterpolo, la natació sincronitzada o l'hoquei sobre herba, la seva dependència encara resulta més exagerada.

Espanya, doncs, seria una nul·litat que s'aproparia al zero en l'elit esportiva internacional dels esports col·lectius. Li quedaria, potser, el reducte del futbol sala, que fins i tot la FIFA considera una broma de mal gust. L'esport espanyol està, com en els temps de Federico Martín Bahamontes i Manolo Santana, a les mans d'algunes figures individuals que sobresurten cada cert temps. Ara tenen Alberto Contador i Rafa Nadal, que a més és jugador del RCT Barcelona. Per a més inri, allò que sustentava els valors patris i morals dels nostres veïns espanyols, el Real Madrid de l'ínclit feixista Santiago Bernabéu, s'ha desmoronat en els darrers anys quan el sistema ja no ha pogut acceptar més que una oligarquia democràticament reprovable intentés tirar pel dret a l'hora d'afegir copes al seu discutible palmarès.