L’Espa­nyol tor­narà a ser equip de pri­mera divisió. El tri­omf con­tra el Leganés ha estat l’impuls defi­ni­tiu per cui­nar un ascens que ha pas­sat per diver­ses fases emo­ci­o­nals. Con­ven­ci­ment, incre­du­li­tat, por, neguit i ale­gria. L’opinió és lliure i, a vega­des, ago­sa­rada. Costa man­te­nir el cap fred i els peus a terra i l’alqui­mista d’aquest ascens tindrà una figura nuclear en la figura de Vicente Moreno. El tècnic de Mas­sana ha estat l’artífex de la trans­for­mació d’una tem­po­rada tem­pes­tu­osa i crítica en una dolçor final que ningú entre­veia. Ha estat pru­dent en les tar­des de glòria i con­vençut en la der­rota. És el gran ven­ce­dor mal­grat tenir molt a per­dre i poc a gua­nyar. Ges­ti­o­nar un transatlàntic com l’Espa­nyol a segona divisió no era fàcil i ell va accep­tar el repte. Rufete, sem­pre en la diana, l’ha encer­tat en esco­llir-lo com el ges­tor que havia de retor­nar un històric a pri­mera.

Aquesta era (és) una tem­po­rada estra­nya mar­cada per la Covid i el des­as­tre de jugar a segona i Vicente Moreno ha inse­rit un espe­rit com­ba­tiu als seus dei­xe­bles que ha de ser la cata­pulta emo­ci­o­nal per ges­ti­o­nar el futur. Un tècnic metòdic, dis­cret i poc amant dels esca­ra­falls. Les seves rodes de premsa estan pro­gra­ma­des per no dei­xar cap titu­lar, però ha fet par­lar el seu equip dins del camp. Arran de gespa és on es cui­nen els èxits i els fra­cas­sos i ha aguan­tat la pressió sense des­pen­ti­nar-se. Dige­rint els cops amb flegma britànica i silen­ci­ant les crítiques dels incrèduls fent del seu Espa­nyol un equip camaleònic que pot des­ple­gar un fut­bol vistós, però també arre­man­gar-se com qui ha de fer una mudança amb els amics. Pre­ci­sa­ment, a aquest Espa­nyol ja se li conei­xia el posat més fes­ti­va­lero, molts juga­dors tenen música als peus, però la capa­ci­tat per embru­tar-se i enfan­gar-se és el gran mèrit de Moreno i fer d’aquest tràngol, després d’un des­cens dolorós i amb un equip amb l’ànima forada, un procés catàrtic que ha de tenir con­tinuïtat amb les espur­nes de feli­ci­tat que des­til·len homes com per exem­ple Nico Mela­med, Javi Puado, Melendo, Dar­der i la resta. Els fona­ments d’un equip car­re­gat de poe­sia, però que també té la capa­ci­tat per escriure en prosa o, fins i tot, fer un redac­tat fun­ci­o­na­rial. Un camaleó que can­via de color depe­nent de la situ­ació.