D’aquí a unes hores sabrem si el Barça suma el primer títol de la temporada. El primer de quatre possibles, dels quals dos ja s’han escapat. Els que ja no són a l’abast són el menys rellevant –la supercopa, al gener, justament contra el mateix rival d’aquest vespre– i el més preuat però ara mateix fora de l’abast dels blaugrana, la Champions.

La copa forma part dels objectius realistes. Amb la majoria d’eliminatòries a un partit i amb els dos grans rivals (Madrid i Atlético) eliminats, el Barça es planta a la final clàssica d’un títol que en altres circumstàncies seria menor però que aquest 2021 pot convertir-se en un suau matalàs de plomes, amortidor d’una transició posada en marxa de manera autodidacta per Ronald Koeman i que ara Joan Laporta pot intentar modular amb permís dels seus responsables econòmics.

La copa tindria una virtut complementària en cas que entrés a les vitrines del Camp Nou: un reforç mental important, un increment de tranquil·litat i d’autoestima per atacar sense complexos el segon objectiu de la temporada, la lliga.

Situem les coses al seu lloc: avui pot caure la copa i la lliga és un objectiu per al Barça quan al gener tot plegat semblava dificilíssim o, directament, ciència ficció. Aquesta final de copa és el resultat d’un tram de temporada lúcid, saldat amb els resultats que corresponen al potencial del Barça actual, que és el d’un equip en transició. Que les últimes dues setmanes hagin estat tan poc contundents (1-0 contra el Valladolid i derrota en el clàssic) forma part de la normalitat en un procés de reconstrucció encara incipient. Per això mateix la final d’aquest vespre, tot i que la pressió per a l’Athletic no és menor –fa dues setmanes que ha perdut la mateixa final, corresponent a la temporada anterior– té un pronòstic incert. El Barça és el favorit per obtenir el 31è títol de copa, però si no se’n surt, demà haurà de tornar a sortir el sol.