Ara ja es pot proclamar als quatre vents el que s’havia d’admetre xiuxiuejant: hi havia una diferència abismal entre guanyar la copa o caure en la final contra l’Athletic. No és moment de descriure quin seria l’estat d’anim que s’hauria apoderat del barcelonisme en cas de derrota. Hauria estat, salvant totes les distàncies per valor dels trofeus, haver estirat molts mesos enllà la frustració de l’estiu passat. Sobren els detalls.

Les cares dels protagonistes de la nit de la Cartuja delaten tot el contrari. També unes celebracions que, en temps d’opulència, s’haurien percebut com estrafetes però que ara es justifiquen per d’on ve el Barça i pel temps que ha passat abans d’aixecar un trofeu, pràcticament dos anys.

El mitjó s’ha girat. El Barça són els jugadors, molts dels quals (Messi, Busquets, Piqué, Jordi Alba, fins i tot Ter Stegen) han protagonitzat un cicle gloriós passat. Al seu costat la nova generació (el mateix Ter Stegen, De Jong, Dest, Pedri, Araujo, Mingueza, Ilaix...) en una simbiosi accelerada que ja té efectes visibles. El Barça també és Koeman i és Laporta, que aquests sí que són nous en el repertori. Tots, sense excepció, s’han alliberat del que va representar Lisboa com a punt culminant d’una decadència i han posat les bases d’un nou cicle, independentment del protagonisme que hi tindran.

Un nou cicle que s’acaba d’obrir amb la copa del 0-4. El Barça de l’abril del 2021 té futbol, mentalitat i química grupal per guanyar la copa i per esprintar durant vuit jornades en busca d’un doblet que durant els anys de glòria no es valorava prou i que aquest 2021 constituiria un impuls dràstic a aquest nou cicle. De moment, encara no està a l’alçada suficient per pensar racionalment en la Champions. Però a la tardor –fa quatre dies– qui fos cabal tampoc veia la copa o la lliga ni en el més dolç dels somnis.