L’EDITORIAL
Negoci i futbol espectacle, un binomi indissociable
Ni la Superlliga matarà el futbol com sostenen la UEFA, lligues estatals, la majoria de clubs i diversos governs, ni en serà la salvació com argumenta Florentino Pérez. El futbol és un esport centenari que perdurarà amb o sense Superlliga, amb o sense Champions. Ara bé, l’espectacle futbolístic mediàtic, el que ven els seus drets d’imatge a preus en creixement ininterromput –i per definició insostenible– necessita la Superlliga o una proposta similar, exigeix una revisió per esprémer fins a l’última gota la mamella d’aquest model com a única manera de perllongar-lo en el temps.
És l’hora de situar la qüestió en els seus justos termes i dir les coses com són. El futbol top és un negoci, un negoci que gira al voltant dels ingressos per venda dels drets d’imatge d’uns partits entre els millors equips del món i els millors jugadors del món, que cobren sous astronòmics i formen part d’unes estructures elitistes i molt cares. Aquest negoci se sosté sobre dos fonaments: màxima competitivitat i qualitat als terrenys de joc i ingressos alts i garantits a llarg termini (en el cas de la Superlliga, comencem parlant de 240 milions per temporada i club). I és aquí on la Superlliga fa diana i la UEFA fa temps que fa més llufa que les escopetes de la fira. Fins i tot en el seu nou projecte de Champions, que insisteix en partits de baix atractiu competitiu i que, per tant, no incrementen el valor del producte.
La Superlliga desmunta l’estructura ancestral del futbol, forjada durant més d’un segle. Cert, però el negoci del futbol no és de fa un segle, ni tan sols de fa 50 anys. El pay per view, l’abonament a plataformes de pagament per tenir dret a veure els partits, és una fórmula del segle XXI. Després d’un segle sense tocar els fonaments estructurals del futbol europeu, replantejar-los és obligatori.
La Superlliga trenca la promoció esportiva per mèrits, considerada un valor sagrat i immutable. Acceptat. Formalment el criteri de mèrit esporti era sagrat però, de facto, algunes de les grans lligues fa temps que són semitancades. Començant per la del gall Tebas. En les últimes dues dècades, tan sols un parell de clubs sense historial al futbol professional (el Girona i l’Elx) han accedit i han arrelat entre els 42 de LaLiga. En el bàsquet, les dues millors competicions del món són tancades (NBA) o semitancades (Eurolliga). Dir, com fa Guardiola, que “no és esport si no importa perdre” és un error conceptual i contribueix a la confusió. En aquest sentit, el bàsquet és tan nítid perquè s’enfoca sempre a buscar la victòria (potser perquè en un partit es guanya o es perd, però no s’empata) i no a evitar la derrota.
És cridaner que sigui l’entorn de la Premier (polítics, clubs, jugadors...) el que fa més escarafalls contra el model de la Superlliga, el que branda la bandera dels valors tradicionals dels clubs i dels seus aficionats. Sobta que la fúria crítica vingui d’allà, quan justament els clubs anglesos són grans i han fet poderosa la Premier des que són propietat d’un magnat, d’un estat o –més desmoralitzador encara– d’un fons d’inversió. En realitat són el Barça i el Madrid, amb la seva estructura de propietat social, les anomalies del gran futbol europeu.
Pot agradar poc o gens –de fet, el tancament de files en contra de la Superlliga és manifest en aquestes primeres hores– però la ruptura que impulsa la Superlliga és imprescindible per continuar gaudint d’aquest futbol. És fal·laç que el negoci passi a davant de l’esport quan sense negoci l’esport a aquest nivell no existiria. Es tracta d’ordenar requisits –dir-ne valors té una connotació moral que aquí no és pertinent– i el primer requisit, en societats que facturen 1.000 milions d’euros per temporada, és la viabilitat. Fixades aquestes bases, queda que aficionats i espectadors decideixin individualment si s’hi apunten o enfoquen la seva atenció a l’altre futbol, que, a diferència del que es fonamental en el negoci, podem convenir que és segur que no s’extingirà mai perquè té una explotació assumible.
Enmig de la cascada de retrets que s’ha convertit en tendència des de diumenge al vespre, a la Superlliga se li pot trobar una virtut sociològica: la seva dimensió multinacional ajudarà a difuminar la coincidència del marc de referència futbolístic amb les fronteres estatals. És segur que Florentino Pérez no s’ha tornat independentista però, des d’una òptica catalana, benvingut sigui aquest efecte col·lateral.