Opinió

És irreversible la Superlliga de futbol?

La cre­ació d’una Super­lliga euro­pea de fut­bol és irre­ver­si­ble. Dotze equips de les lli­gues espa­nyola, anglesa i ita­li­ana van anun­ciar diu­menge 18 d’abril la decisió d’aban­do­nar la Lliga de Cam­pi­ons orga­nit­zada per la UEFA i crear la seva pròpia com­pe­tició. Es trac­ta­ria d’una lliga semi­tan­cada, amb quinze equips fixos –als dotze se n’hi suma­rien dos de la lliga ale­manys i un de la fran­cesa, de manera que les cinc lli­gues prin­ci­pals hi serien repre­sen­ta­des– més cinc equips con­vi­dats en funció dels seus mèrits espor­tius i econòmics.

L’anunci ha cau­sat un enre­nou con­si­de­ra­ble i l’opo­sició radi­cal de la FIFA, la UEFA, les lli­gues pro­fes­si­o­nals, les fede­ra­ci­ons, el sin­di­cat de fut­bo­lis­tes, la tota­li­tat dels clubs que que­da­rien fora d’aquesta nova com­pe­tició, governs euro­peus, la monar­quia britànica i els segui­dors, alguns dels quals mani­fes­tant-se amb ener­gia (física­ment i vir­tu­al­ment). És pos­si­ble que les ame­na­ces tin­guin efecte i els dotze equips fun­da­dors pos­po­sin la idea o desis­tei­xin del seu propòsit, com ja s’apunta un parell de dies després de l’anunci. No obs­tant, la Super­lliga s’entre­veu irre­ver­si­ble a mitjà ter­mini. El debat de fons no que­darà tan­cat. Per què?

El caldo de cul­tiu: la desi­gual­tat econòmica

Des de la tem­po­rada 1996/97, la desi­gual­tat econòmica entre els clubs euro­peus no ha fet altra cosa que créixer. Aque­lla va ser la tem­po­rada en què es van començar a for­jar els efec­tes de la sentència del cas Bos­man, que va posar fi a les quo­tes de juga­dors estran­gers en les lli­gues esta­tals i va libe­ra­lit­zar el mer­cat de fut­bo­lis­tes, i també va ser el moment de la irrupció de les tele­vi­si­ons pri­va­des. En aque­lla tem­po­rada, el Manc­hes­ter Uni­ted va encapçalar el pri­mer rànquing Foot­ball Money Lea­gue de l’audi­tora Deloitte, dels vint clubs que ingres­sa­ven més diners, amb 134,4 mili­ons d’euros, 3,24 vega­des més que l’Arse­nal, que ocu­pava l’últim lloc amb 41,5 mili­ons d’euros. 92,9 mili­ons d’euros de diferència.

En la tem­po­rada 2019/20, el FC Bar­ce­lona va encapçalar aquell rànquing amb 715,1 mili­ons d’euros, 4,11 vega­des i 541,5 mili­ons més que l’Ein­tracht de Franc­fort, que ocu­pava l’últim lloc amb 174 mili­ons. Tot i que el coe­fi­ci­ent de diferència entre els ingres­sos del pri­mer i l’últim clas­si­fi­cat del rànquing Foot­ball Money Lea­gue s’ha man­tin­gut rela­ti­va­ment esta­ble durant els 24 anys que han pas­sat, amb un màxim de 4,45 en la tem­po­rada 2011/12, és més relle­vant l’incre­mentde la diferència en mili­ons d’euros.

Tenint en compte que els clubs des­ti­nen al vol­tant del 60% dels seus ingres­sos al capítol de sala­ris i amor­tit­za­ci­ons, és evi­dent que només els clubs amb més ingres­sos poden dis­po­sar dels millors juga­dors, els fut­bo­lis­tes que deci­dei­xen par­tits i cam­pi­o­nats, en les seves plan­ti­lles.

La raó de fons: el dese­qui­li­bri com­pe­ti­tiu

Aquesta desi­gual­tat econòmica crei­xent, que els can­vis de for­mat suc­ces­sius introduïts per la UEFA en la Lliga de Cam­pi­ons han acui­tat –perquè han con­tribuït a crear unes elits domèsti­ques amb els qua­tre o cinc clubs de les cinc prin­ci­pals lli­gues que any rere any par­ti­ci­pen en la màxima com­pe­tició euro­pea i acce­dei­xen als fons que repar­teix– ha tin­gut com a con­seqüència prin­ci­pal un dese­qui­li­bri com­pe­ti­tiu en cadas­cuna de les lli­gues domèsti­ques i en la mateixa màxima com­pe­tició euro­pea.

Avui dia, la incer­tesa al vol­tant del resul­tat dels cam­pi­o­nats esta­tals s’ha reduït de manera dràstica. Per posar un exem­ple, en la tem­po­rada 1999/00, el Depor­tivo de la Coru­nya va gua­nyar la lliga espa­nyola amb 69 punts. D’ales­ho­res ençà, només el València (2001/02 i 2003/04) i l’Atlético de Madrid (2013/14) han tren­cat l’hege­mo­nia del FC B arce­lona i el Real Madrid.

Encara és més sig­ni­fi­ca­tiu el còmput de punts amb els quals s’obte­nen els títols: 75 i 77 punts el València,però entre 85 i 100 des de la tem­po­rada 2007/08, fruit de no tenir pràcti­ca­ment empats ni der­ro­tes. Si la incer­tesa sobre el resul­tat del cam­pi­o­nat és ine­xis­tent, la incer­tesa sobre el resul­tat d’un par­tit és gai­rebé ine­xis­tent. I això, al llarg del 38 jor­na­des.

Aquest exem­ple extret de la lliga espa­nyola es repro­du­eix exac­ta­ment igual en les altres qua­tre lli­gues euro­pees més potents: la Pre­mier Lea­gue, la Bun­des­liga, la Sère A i la Ligue 1. A Angla­terra el Manc­hes­ter Uni­ted ha gua­nyat 10 de les 24 lli­gues dis­pu­ta­des des del 1996/97; a Itàlia, 14 han estat per al Juven­tus; a Ale­ma­nya, 17 del Bayern i a França, 7 de l’Olym­pi­que de Lió i del París Saint-Ger­main. I en tots elks casos, amb les matei­xes pun­tu­a­ci­ons finals i còmputs de par­tits per­duts i empa­tats simi­lars.

Passa el mateix en la Lliga de Cam­pi­ons. En aques­tes 24 tem­po­ra­des trans­cor­re­gu­des, només 9 equips s’han repar­tit els títols i única­ment 18 equips dife­rents han arri­bat a la final. D’aquests 18, només el Porto, campió la tem­po­rada 2003/04, no per­tany a cap de les cinc prin­ci­pals lli­gues euro­pees.

La incer­tesa: la base de le’sport i de la cre­ació de valor

La incer­tesa és la base de l’esport. És el seu con­cepte clau. Des dels arti­cles de Simon Rot­ten­berg el1956 i Wal­ter C. Neale el 1964, es coneix la importància de la impre­vi­si­bi­li­tat del resul­tat per man­te­nir l’interès dels espec­ta­dors i, en con­seqüència, per garan­tir la via­bi­li­tat finan­cera dels clubs i les com­pe­ti­ci­ons. Perquè els ingres­sos d’un club o d’un espor­tista dependrà a mitjà ter­mini de la qua­li­tat i del poten­cial com­pe­ti­tiu dels seus rivals.

La desi­gual­tat econòmica ha creat una elit fut­bolística for­mada per no més de quinze clubs euro­peus. L’elit ja exis­teix, amb Super­lliga o sense: són aquells clubs que, des de fa més d’una dècada, ocu­pen de manera ini­ni­ter­rom­puda els pri­mers lloca de la Foot­ball Money Lea­gue. En aquests 24 anys, els únics fets relle­vants que han pas­sat han estat la irrupció del Manc­hes­ter City i del París Saint-Ger­main entre els deu equips amb més intres­sos, i la cai­guda de l’AC Milan, fins al punt de des­a­parèixer del rànquing dels 20 equips amb més ingres­sos surant els anys 2018, 2020 i 2021. Data per con­si­de­rar: tant el City com el PSG són con­si­de­rats clubs/estat, clubs els pres­su­pos­tos dels quals no són total­ment depe­nents de la con­jun­tura econòmica del moment a con­seqüència del suport finan­cer d’Abu Dhabi i Qatar, res­pec­ti­va­ment.

Un punt de no-retorn?

El dese­qui­li­bri com­pe­ti­tiu, agreu­jat des de mit­jans de la pri­mera dècada d’aquest segle, feia pre­veure la ine­vi­ta­bi­li­tat de la Super­lliga euro­pea per recu­pe­rar i millo­rar el balanç com­pe­ti­tiu de la màxima com­pe­tició euro­pea.

La qüestió era situar el punt de no retorn a par­tir del qual els clubs amb més ingres­sos tren­ca­rien amb l’statu quo exis­tent i orga­nit­za­rien la seva pròpia com­pe­tició, com al seu temps van fer els clubs de bàsquet amb l’Euro­lliga. Es con­si­de­rava que el punt de no retorn arri­ba­ria en el moment que els clubs obtin­drien bene­fi­cis supe­ri­ors en la com­pe­tició euro­pea que en la domèstica. Per a la majo­ria d’acadèmics, no s’havia arri­bat a aquest punt, i tam­poc es veia pro­per. Però la crisi pro­vo­cada per la pandèmia de la Covid-19, que ha cau­sat unes pèrdues del 13% al final de la tem­po­rada 2019/20 als 20 clubs més rics del món, acos­tu­mats a un incre­ment mitjà anual del 28,87% durant els 23 anys ante­ri­ors, ha resul­tat ser aquell espe­rat punt de no retorn.

Els números de la Super­lliga

S’han escrit molts titu­lars sobre la injecció econòmica que repre­sen­ta­ria una Super­lliga per als 15 clubs fun­da­dors. També sobre la importància que han acon­se­guit els fons d’inversió en el man­te­ni­ment del fut­bol. Si en els anys 90 van ser els grups mediàtics els que van pres­si­o­nar perquè es creés (Medi­a­set i News Cor­po­ra­tion) en el segle XXI han estat aquests altres actors els motors del canvi: pri­mer, CVC Part­ners i, final­ment, JP Mor­gan.

Alguns han dit que, amb 3.500 mili­ons d’euros d’inici, “JP Mor­gan ha com­prat el fut­bol euro­peu”. Titu­lar reduc­ci­o­nista, perquè la crisi ve de lluny i la clau és enten­dre que els clubs que han subs­crit el mani­fest fun­da­ci­o­nal –i molts altres de l’elit del fut­bol– ja són mul­ti­na­ci­o­nals de l’entre­te­ni­ment.

En aquest con­text, en què el fut­bol com­pe­teix en un mer­cat de l’entre­te­ni­ment glo­bal domi­nat per grans mul­ti­na­ci­o­nals nord-ame­ri­ca­nes, no només és impor­tant qua­drar els comp­tes anu­als sinó, sobre­tot, ser capaços de tenir garan­ties d’ingres­sos a llarg ter­mini. La Super­lliga també és això: en un mer­cat del fut­bol que ha mal­ba­ra­tat diners i en el qual els drets de tele­visió sem­bla que han arri­bat a un punt de satu­ració, la Super­lliga garan­ti­ria cobra­ments segurs a un ter­mini molt llarg.

La hipòtesi de par­tida és clara: la nova com­pe­tició millo­a­ria el balanç com­pe­ti­tiu, com a con­seqüència gene­ra­ria més valor en el pro­ducte i, al cap­da­vall, per­me­tria que els grans clubs con­ti­nu­es­sin com­pe­tint en el mer­cat de l’entre­te­ni­ment glo­bal asse­gu­rant els seus pres­su­pos­tos. La Super­lliga euro­pea podria no ser encara una rea­li­tat, però el debat ha arri­bat per que­dar-se.

(Amb permís de www.​the​conv​ersa​tion.​com)

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.