El caldo de cultiu: la desigualtat econòmica

Des de la temporada 1996/97, la desigualtat econòmica entre els clubs europeus no ha fet altra cosa que créixer. Aquella va ser la temporada en què es van començar a forjar els efectes de la sentència del cas Bosman, que va posar fi a les quotes de jugadors estrangers en les lligues estatals i va liberalitzar el mercat de futbolistes, i també va ser el moment de la irrupció de les televisions privades. En aquella temporada, el Manchester United va encapçalar el primer rànquing Football Money League de l’auditora Deloitte, dels vint clubs que ingressaven més diners, amb 134,4 milions d’euros, 3,24 vegades més que l’Arsenal, que ocupava l’últim lloc amb 41,5 milions d’euros. 92,9 milions d’euros de diferència.

En la temporada 2019/20, el FC Barcelona va encapçalar aquell rànquing amb 715,1 milions d’euros, 4,11 vegades i 541,5 milions més que l’Eintracht de Francfort, que ocupava l’últim lloc amb 174 milions. Tot i que el coeficient de diferència entre els ingressos del primer i l’últim classificat del rànquing Football Money League s’ha mantingut relativament estable durant els 24 anys que han passat, amb un màxim de 4,45 en la temporada 2011/12, és més rellevant l’incrementde la diferència en milions d’euros.

Tenint en compte que els clubs destinen al voltant del 60% dels seus ingressos al capítol de salaris i amortitzacions, és evident que només els clubs amb més ingressos poden disposar dels millors jugadors, els futbolistes que decideixen partits i campionats, en les seves plantilles.

La raó de fons: el desequilibri competitiu

Aquesta desigualtat econòmica creixent, que els canvis de format successius introduïts per la UEFA en la Lliga de Campions han acuitat –perquè han contribuït a crear unes elits domèstiques amb els quatre o cinc clubs de les cinc principals lligues que any rere any participen en la màxima competició europea i accedeixen als fons que reparteix– ha tingut com a conseqüència principal un desequilibri competitiu en cadascuna de les lligues domèstiques i en la mateixa màxima competició europea.

Avui dia, la incertesa al voltant del resultat dels campionats estatals s’ha reduït de manera dràstica. Per posar un exemple, en la temporada 1999/00, el Deportivo de la Corunya va guanyar la lliga espanyola amb 69 punts. D’aleshores ençà, només el València (2001/02 i 2003/04) i l’Atlético de Madrid (2013/14) han trencat l’hegemonia del FC B arcelona i el Real Madrid.

Encara és més significatiu el còmput de punts amb els quals s’obtenen els títols: 75 i 77 punts el València,però entre 85 i 100 des de la temporada 2007/08, fruit de no tenir pràcticament empats ni derrotes. Si la incertesa sobre el resultat del campionat és inexistent, la incertesa sobre el resultat d’un partit és gairebé inexistent. I això, al llarg del 38 jornades.

Aquest exemple extret de la lliga espanyola es reprodueix exactament igual en les altres quatre lligues europees més potents: la Premier League, la Bundesliga, la Sère A i la Ligue 1. A Anglaterra el Manchester United ha guanyat 10 de les 24 lligues disputades des del 1996/97; a Itàlia, 14 han estat per al Juventus; a Alemanya, 17 del Bayern i a França, 7 de l’Olympique de Lió i del París Saint-Germain. I en tots elks casos, amb les mateixes puntuacions finals i còmputs de partits perduts i empatats similars.

Passa el mateix en la Lliga de Campions. En aquestes 24 temporades transcorregudes, només 9 equips s’han repartit els títols i únicament 18 equips diferents han arribat a la final. D’aquests 18, només el Porto, campió la temporada 2003/04, no pertany a cap de les cinc principals lligues europees.

La incertesa: la base de le’sport i de la creació de valor

La incertesa és la base de l’esport. És el seu concepte clau. Des dels articles de Simon Rottenberg el1956 i Walter C. Neale el 1964, es coneix la importància de la imprevisibilitat del resultat per mantenir l’interès dels espectadors i, en conseqüència, per garantir la viabilitat financera dels clubs i les competicions. Perquè els ingressos d’un club o d’un esportista dependrà a mitjà termini de la qualitat i del potencial competitiu dels seus rivals.

La desigualtat econòmica ha creat una elit futbolística formada per no més de quinze clubs europeus. L’elit ja existeix, amb Superlliga o sense: són aquells clubs que, des de fa més d’una dècada, ocupen de manera ininiterrompuda els primers lloca de la Football Money League. En aquests 24 anys, els únics fets rellevants que han passat han estat la irrupció del Manchester City i del París Saint-Germain entre els deu equips amb més intressos, i la caiguda de l’AC Milan, fins al punt de desaparèixer del rànquing dels 20 equips amb més ingressos surant els anys 2018, 2020 i 2021. Data per considerar: tant el City com el PSG són considerats clubs/estat, clubs els pressupostos dels quals no són totalment depenents de la conjuntura econòmica del moment a conseqüència del suport financer d’Abu Dhabi i Qatar, respectivament.

Un punt de no-retorn?

El desequilibri competitiu, agreujat des de mitjans de la primera dècada d’aquest segle, feia preveure la inevitabilitat de la Superlliga europea per recuperar i millorar el balanç competitiu de la màxima competició europea.

La qüestió era situar el punt de no retorn a partir del qual els clubs amb més ingressos trencarien amb l’statu quo existent i organitzarien la seva pròpia competició, com al seu temps van fer els clubs de bàsquet amb l’Eurolliga. Es considerava que el punt de no retorn arribaria en el moment que els clubs obtindrien beneficis superiors en la competició europea que en la domèstica. Per a la majoria d’acadèmics, no s’havia arribat a aquest punt, i tampoc es veia proper. Però la crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19, que ha causat unes pèrdues del 13% al final de la temporada 2019/20 als 20 clubs més rics del món, acostumats a un increment mitjà anual del 28,87% durant els 23 anys anteriors, ha resultat ser aquell esperat punt de no retorn.

Els números de la Superlliga

S’han escrit molts titulars sobre la injecció econòmica que representaria una Superlliga per als 15 clubs fundadors. També sobre la importància que han aconseguit els fons d’inversió en el manteniment del futbol. Si en els anys 90 van ser els grups mediàtics els que van pressionar perquè es creés (Mediaset i News Corporation) en el segle XXI han estat aquests altres actors els motors del canvi: primer, CVC Partners i, finalment, JP Morgan.

Alguns han dit que, amb 3.500 milions d’euros d’inici, “JP Morgan ha comprat el futbol europeu”. Titular reduccionista, perquè la crisi ve de lluny i la clau és entendre que els clubs que han subscrit el manifest fundacional –i molts altres de l’elit del futbol– ja són multinacionals de l’entreteniment.

En aquest context, en què el futbol competeix en un mercat de l’entreteniment global dominat per grans multinacionals nord-americanes, no només és important quadrar els comptes anuals sinó, sobretot, ser capaços de tenir garanties d’ingressos a llarg termini. La Superlliga també és això: en un mercat del futbol que ha malbaratat diners i en el qual els drets de televisió sembla que han arribat a un punt de saturació, la Superlliga garantiria cobraments segurs a un termini molt llarg.

La hipòtesi de partida és clara: la nova competició milloaria el balanç competitiu, com a conseqüència generaria més valor en el producte i, al capdavall, permetria que els grans clubs continuessin competint en el mercat de l’entreteniment global assegurant els seus pressupostos. La Superlliga europea podria no ser encara una realitat, però el debat ha arribat per quedar-se.

(Amb permís de www.theconversation.com)