Dues setmanes després, sis casos positius de Covid-19 entre 5.000 assistents a un concert multitudinari, amb mascareta i test d’antigen previ però sense distància de seguretat. Dels sis, quatre asseguren ser conscients que es van contagiar amb posterioritat i els altres dos no ho saben. Cap focus de contagi a conseqüència del concert. I encara estem amb els estadis de LaLiga i els pavellons de l’ACB i l’Eurolliga buits. Recintes, molts, homologables al Palau Sant Jordi en els quals el públic assistent no es mourà de la seva ubicació i mantindrà la distància de seguretat entre bombolles. Aquest diari se n’ha fet un tip de defensar que el tractament que ha rebut l’esport ha estat de segona, desconsiderat, arbitrari... també pel que respecta a l’aforament permès. Quina és la diferència entre, per exemple, un 30 per cent d’ocupació a Fontajau –tard i malament, però s’hi ha autoritzat la tornada dels seguidors– i l’Olímpic de Badalona o el palau Blaugrana? El Camp Nou pot ser un megavacunòdrom, amb circuits marcats, ordre i seguretat, i no pot engolir no ja els ridículs 5.000 seguidors –el màxim que s’ha filtrat– sinó 25.000? Quina broma de mal gust és aquesta, i per què s’ha perpetuat fins ara?

L’únic objectiu socialment admissible per atacar la pandèmia –zero morts– va saltar pels aires el primer dia. Ara mateix el criteri no és minimitzar les defuncions, és mantenir el sistema de salut en uns nivells d’estrès per sota dels que obliguen a desatendre altres patologies. Un cop assumit pels responsables públics que tot el que no sigui col·lapsar el sistema de salut queda en segon terme, no té cap sentit allargar el vet a activitats que demostren una incidència ínfima, o gairebé zero, en els contagis. La vacunació en marxa en les franges de 60 a 79 anys –part important del públic assistent a l’esport professional– és un argument afegit d’aquest moment. Se’n podien trobar més, i des de fa mesos. El futbol és a l’aire lliure. Els test d’antigen podrien ser obligatoris perquè són barats (per cert, a què s’espera per autoritzar que es facin a les farmàcies?)...

Amb Salvador Illa al capdavant del ministeri de sanitat, el govern espanyol va cometre unes quantes relliscades de magnitud. Però sense ell, no sembla que s’hagi recuperat la clarividència, ans al contrari. Si es volia desescalar, s’havia de fer amb coherència. Calia haver plantejat proves pilot, com la que es volia fer amb l’esport a Girona al gener i que va quedar avortada. Com el concert del palau Sant Jordi. I arribar a conclusions raonades i fiables. El govern espanyol no ha fet res d’això, s’ha mogut per intuïcions.

Ara sembla que hi haurà públic en les quatre o les dues últimes jornades de lliga. Felicitats als privilegiats que aconsegueixin tornar a l’espectacle en directe. Per a les economies dels clubs, una millora ínfima. Per a la tornada a la normalitat social, és un pas. Però després d’un any habituats per bé i per mal a jugar sense seguidors, els equips que es juguin alguna cosa en l’última jornada ho veuran de manera molt diferent en funció de si el partit és com a local o com a visitant.