L’EDITORIAL
L’Espanyol compleix les expectatives amb brillantor
L’Espanyol torna a ser equip de primera. Com en les quatres vegades anteriors que ha estat a segona divisió, ha recuperat la màxima categoria al primer intent. Tot un exemple de solidesa i de capacitat per complir els objectius, de ser resolutiu. No pot ser fruit de la casualitat, sinó més aviat que els descensos li han estimulat la racionalitat i la presa de decisions correcta per trobar la manera d’esmenar-se ràpidament.
L’Espanyol és un club amb dimensió, estructura i entorn propis de primera divisió. De fet, hi ha diversos clubs entre els 20 de la categoria reina que no reuneixen els atributs del club català. Ara bé, això no és garantia d’èxit. Ni tampoc tenir el pressupost més alt de la categoria –en els equips que baixen de primera és gairebé una constant pel mecanisme de compensació pel descens–, ni tan sols tenir jugadors diferencials. La segona A està plena d’equips que un dia van baixar de primera, que no se’n van sortir de l’intent inicial de recuperar la categoria i que han acabat en l’anonimat o –més greu encara– han sortit de la LFP.
Constatat això, l’Espanyol ha fet el que s’esperava, ha satisfet les expectatives i ho ha fet amb tanta nitidesa, amb un marge tan confortable, que li han sobrat quatre jornades. Al llarg de la temporada s’han sentit crítiques de sectors que, quan l’equip no guanyava tant ni estava tan fi com en aquest tram final, li retreien a Vicente Moreno que el joc no enamorava. D’una banda, les victòries i l’ascens les han anat aplacant. De l’altra, tot i que les opinions són ben legítimes i les percepcions molt personals, no hi ha res a retreure. El paladar fi no sempre marca la diferència a segona A. I, per sobre de tot, malgrat que l’Espanyol ha fet el que s’esperava d’ell, no es pot negar que ho ha aconseguit de manera brillant. Que els rivals es demostrin de nivell menor és també un mèrit de qui els supera de manera sistemàtica.