Guardiola i la utopia de cada dia

Ima­gi­nem per un moment un Barça amb un altre entre­na­dor, no sé, un altre, Van Gaal, Rijka­ard, Antic, el que sigui, el que vul­gueu, tant és. Ima­gi­nem per un moment, per tant, que sabéssim que ja no és Pep Guar­di­ola l'entre­na­dor que guia els gla­di­a­dors blau­grana. Orfes del far de Sant­pe­dor miraríem la tem­po­rada com es mira una mun­ta­nya, una ombra gegant que ens ve a sobre, el cap­ves­pre irre­me­ia­ble de totes les il·lusi­ons. Perquè, ben mirat, les dinàmiques que regei­xen el fut­bol incli­nen la balança a un fracàs segur. O com a mínim, al cons­tant desin­fla­ment de l'espe­rança.

Ana­lit­zat en ter­mes estric­ta­ment bar­ce­lo­nis­tes, el mun­dial ha estat el pit­jor pos­si­ble. Aquells opti­mis­tes que pen­sen que la dinàmica gua­nya­dora de Sud-àfrica tindrà la seva con­ti­nu­ació el 14 d'agost con­tra el Sevi­lla o en el debut de lliga a casa del Racing, són això, opti­mis­tes. Dei­xant de banda la pro­fes­si­o­na­li­tat dels juga­dors, la tendència natu­ral és una línia des­cen­dent. Pot­ser un des­cans després de tanta adre­na­lina, par­tits, gols, pas­sa­des, finals juga­des al màxim... La columna ver­te­bral del Barça va aixe­car la copa del món. Després de des­can­sar els trenta dies que marca el con­veni, tor­na­ran a entre­nar-se amb les mans defi­ni­ti­va­ment ple­nes de títols. Amb el Barça, amb la selecció, indi­vi­du­als...

Per més inri, el mun­dial ha estat el pit­jor pos­si­ble per al Barça quant a Leo Messi. No va mar­car cap gol en el cam­pi­o­nat en què volia demos­trar que, al marge de la samar­reta que es posi, és la gran estre­lla del fut­bol mun­dial. No va assis­tir a l'auxili de la selecció anàrquica que inte­grava quan una colla d'ale­manys van dei­xar per terra la ben gua­nyada fama de com­pe­ti­tius que tenen els argen­tins. Quan havia de cri­dar, es va que­dar mut. Mut perquè sem­blava impos­si­ble que ell, dins del camp, pogués par­lar el mateix idi­oma que l'ine­fa­ble Mara­dona, des de la ban­queta, havia impo­sat. El pro­blema de Messi és que només Bra­sil 2014 pot cor­re­gir el des­as­tre de Sud-àfrica. Ni la copa Amèrica ni les eli­mi­natòries miti­ga­ran el dolor. A això s'hi afe­geix els som­nis ja com­plerts a Can Barça. Tots. En l'àmbit col·lec­tiu i indi­vi­dual. Arri­barà ferit i desen­do­llat. Guar­di­ola, estem segurs, l'espera. I aquest entre­na­dor sem­pre encerta el pla indi­cat per a Messi.

No cal, per tant, i per sort, ima­gi­nar un Barça sense Guar­di­ola (a la imatge, retra­tat per Robert Ramos). Perquè, benèvol, ens ha donat el gust d'acom­pa­nyar-nos un any més. El repte és side­ral, però tot­hom mira enda­vant amb con­fiança. Es dóna per fet que Guar­di­ola ja està dibui­xant per als seus juga­dors un nou horitzó i el camí per arri­bar-hi. Hom s'ima­gina que Pep ha lle­git Gale­ano i això de la uto­pia, que està sem­pre dues pas­ses enda­vant, que mai no la toquem i quan, dece­buts i can­sats, ens pre­gun­tem per què exis­teix, ens res­po­nen que per a això que estem fent, per cami­nar.