L’EDITORIAL
L’autèntic valor de la retirada de Naomi Osaka a París
Ara és Naomi Osaka, la número 2 del tennis mundial, que s’ha retirat de Roland Garros per no haver de pagar més les multes de 15.000 dòlars per incompareixença a les rodes de premsa, que no pot afrontar perquè li causen angoixa. Vist la circumstància particular, ja se la podrien haver estalviat, la multa. Però aquest cas ha de servir per visibilitzar una realitat inevitable: abans d’Osaka –i tot fa pensar que amb ella no s’acabarà el problema– el llistat d’esportistes afectats per processos que afecten el seu equilibri personal i salut mental és extens.
Els esportistes són gent majoritàriament amb bona salut, però són humans. I gairebé tots són joves, però també els joves tenen problemes de salut mental, que s’han accentuat en temps de pandèmia. Les estadístiques donen una visió incompleta perquè són només xifres i no descriuen que rere les xifres hi ha drames personals, però avisen sobre les tendències. I si depressions, angoixes i conductes autolesives han crescut en proporcions significatives en els segments més joves de població, no es pot esperar que el sector de l’esport en quedi completament al marge.
Osaka (23 anys) hauria pogut dissimular, al·legar una indisposició per no atendre els mitjans de comunicació a París, i retirar-se del torneig pretextant una lesió. Hauria pogut mantenir invisible la realitat, tot i que no de manera indefinida. Però ha explicat la veritat, un acte que hauria de ser de normalitat però que continuem qualificant de valent perquè les qüestions de salut mental encara no s’han desempallegat de l’estigma que les ha acompanyat des de temps ancestrals. No fa tants anys que tancàvem els bojos al manicomi, una expressió que delata una mirada sobre la salut mental que fa feredat.
Gairebé és paradoxal que Osaka, que no pot afrontar una compareixença davant els mitjans, hagi fet el pas de fer-ho públic. Aquest és el seu mèrit, que obre camí per ajudar qui viu situacions semblants i les intenta mantenir fora del coneixement fins i tot del seu entorn personal més proper. També va agafar el rave per les fulles Anna Boada, bronze en un mundial de rem (i ara metgessa), quan amb 26 anys va anunciar en un acte on recollia un premi que deixava l’esport de competició per culpa d’una depressió. I ho va fer amb tota l’autoritat que li concedia la suma de la condició d’esportista i la seva formació sanitària, lamentant que els problemes de salut mental tinguessin menys comprensió i valoració social que una fractura òssia.
Que personatges amb ascendència pública facin saber que pateixen aquestes malalties només tindrà efectes positius. Per als mateixos afectats, perquè els alliberarà d’una pressió afegida, però també té una dimensió social, perquè ajuda a desestigmatitzar la malaltia mental i a eliminar recances per posar-se en mans d’especialistes.