Xavi Pascual ja és llegenda del Barça. I ho és per motius múltiples. Per haver marxat amb 61 victòries en 61 partits del primer equip d’handbol en la temporada 2020/21. Per fer-ho amb la tercera Champions alçada al cel de Colònia. Per fer-ho mantejat per uns jugadors que defineix com una família i dels quals més de mitja dotzena agafaran la porta de sortida, com el tècnic. És llegenda per haver guanyat 61 títols amb el Barça, no tan lluny dels 75 de Valero Rivera. Per haver estat 12 temporades a la banqueta que més crema de l’handbol, tampoc tan distants de les 20 de Valero.

Però Pasqui encara és més llegenda per la manera com marxa, exhibint una categoria que desarma qualsevol detractor, fins i tot els que li han retret que amb les plantilles que ha tingut, tres Champions són botí escàs. Pascual diu que per ell hauria continuat però defensa que el seu criteri personal no pot passar a davant de la reorientació que ha volgut fer Joan Laporta. Declara que no se sent dolgut per la seva marxa i agraeix haver pogut gaudir d’una llarguíssima etapa al Barça però a continuació admet que el seu pitjor moment va ser quan va saber que amb ell marxava David Barrufet, el mànager esportiu de la secció. Elegància per apuntar sense necessitat d’estripar. Una lliçó perquè en prenguin nota els que tenen tendència a escalfar-se.

Altra cosa –i ben diferent– és el llegat que deixa Pasqui i on situa el llistó. Antonio Carlos Ortega, l’escollit per Laporta, tindrà impossible millorar el resultat de la temporada 2020/21. Amb un curs perfecte, tan sols podrà igualar-lo, de manera que el repte és majúscul. L’arribada d’un nou president a un club, i més després d’una etapa tan convulsa com l’anterior, sol comportar profunds canvis estructurals. En el cas de l’handbol, però, és molt convenient que, al costat del respecte que reclama Laporta per les decisions adoptades, s’expliquin amb detall les motivacions que han conduït a regirar-lo de manera tan radical. Segurament Antonio Carlos Ortega també ho agrairà, perquè li traurà pressió.