Pau Gasol va córrer ahir pel carril del mig, de tràiler, per esmaixar el 74-53 en l’inici del minut 30 d’un partit que mereix ser emmarcat en la història barcelonista. El 21 de juny del 2001, també a l’inici del minut 30 del partit que també decidiria la final ACB, un memorable crossover trencava la cintura de l’aler Marko Milic i permetia a un noi de 2,15 m creuar tota la pista i assistir Roberto Dueñas per fer el 55-61. Dues accions de perfil similar, en els mateixos moments de partits amb la idèntica transcendència, amb un mateix protagonista i separats per vint anys. Que sigui casualitat o fruit d’un missatge del més enllà queda a criteri de cadascú.

Aquell crossover ens va fer veure que estàvem a davant d’un fenomen que només podríem calibrar amb el temps. A punt de fer 41 anys, l’esmaixada de Pau Gasol ahir tanca simbòlicament un cercle com a blaugrana que corria seriós perill de quedar penjat d’un capítol que semblava que no es podria escriure mai. Paradoxes de l’esport, una lesió al peu i una dura recuperació de més d’un any i mig ho han acabat fent possible.

Pau Gasol va marxar per primera vegada del Barça dilluns vinent farà 20 anys. Aquell xicot esprimatxat, a qui els entrenadors de l’etapa de formació li retreien que la seva falta d’esforç tapava un potencial de sostre desconegut, havia madurat de cop. Aíto, un dels primers a felicitar Gasol ahir, havia fitxat Rony Seikaly –pivot amb llarg historial NBA– però el jugador nascut al Líban no es va adaptar i se’n va anar. I aquell estudiant que havia hagut de deixar Medicina després de l’or en el mundial júnior el 1999 perquè estava destinat a la glòria esportiva, va entomar el repte. Desacomplexat com sempre, i desprenent-se d’aquell llenguatge corporal que transmetia apatia, exhibia dia a dia una superioritat extrema fins a abusar del rival. Campió de copa i MVP, campió de lliga i MVP, només una apendicitis inoportuna va impedir comprovar si aquella temporada 2000/01 hauria pogut ser de triplet.

Vint anys més tard, també ha faltat un pèl per al triplet.

Novament per casualitat o per alineació planetària, aquest cercle enorme que conté dos anells de l’NBA i ors mundials i europeus també es tanca amb un doblet contra el Madrid, com el del 2001. Aquesta vegada Pau Gasol no és l’MVP de les finals perquè hauria estat una decisió política –com si no se’n veiessin en aquests casos...– vista la devastadora última actuació de Mirotic. Però que un jugador sigui tan decisiu passats els 40 i venint de gairebé dos anys aturat és un episodi per a la història de l’esport al qual hem tingut el privilegi d’assistir.

Amb Pau Gasol, mesos enrere alguns ens vam equivocar. Jo, el primer. Mai m’hauria imaginat que podria acabar la temporada a aquest nivell. Si la seva entrada a l’equip va ser amb calçador, si els seus minuts a pista forçaven el Barça a jugar d’una manera per la qual no s’havia entrenat, ara és el moment de posar en valor els 35 minuts que ha disputat en els dos partits de la final i la qualitat i incidència que ha tingut en aquest temps de joc, tant estadística (35 de valoració, a 1 per minut, simplement excel·lent) com en aquell intangible tan valuós que és la lectura del joc.

N’hi ha un altre, d’intangible. Se’n diu barcelonisme, la condició de culer. En la plantilla de Jasikevicius, el barcelonisme no és exclusiu de Pau Gasol. El comparteix, per exemple, amb Pierre Oriola. El pivot targarí ha estat el damnificat en majúscules per l’arribada de Gasol. De ser la primera rotació interior ha quedat relegat a l’ostracisme. Doncs malgrat aquest fet –o qui sap si per això mateix– moments abans de rebre el trofeu de campió, Oriola li va dir a Gasol que l’aixequés ell, història viva del Barça, i Gasol ho va refusar. No volia el protagonisme que, pel seu joc i la seva trajectòria, li corresponia. Com si volgués viure amb recolliment religiós aquell momentum alliberador després de dos anys de traumes. L’acord final –jo la recullo però l’aixequem entre tots dos– fusiona dues generacions de barcelonistes en una imatge tan emocionant com la de Puyol a Wembley cedint el braçalet de capità a Abidal per aixecar la Champions de futbol del 2011.

Pau Gasol no ha assegurat que es retira, però tot fa pensar que ho farà. Potser després dels Jocs Olímpics. Si fa uns mesos es podia intuir un dilema per al seleccionador espanyol –fer-li lloc a la llista per decret federatiu o deixar-lo fora i primar l’estat de forma–, aquesta controvèrsia s’ha dissipat i el problema de Scariolo ha passat a ser qui deixa fora per incloure un jugador que a l’ofici i el currículum afegeix ara un estat de forma que el fan entre necessari i imprescindible.