Vagi per endavant que el millor de l’endemà de l’enèsima frustració esportiva és que al Girona FC hi ha projecte, que el vincle amb el Manchester City es manté i que l’arribada de l’empresari bolivià Marcelo Claure fa ara un any al club haurà de començar a tenir efectes visibles de manera més o menys immediata.

Però tal i com està configurada ara la segona A, amb dues places d’ascens directe i una via promoció, aquesta segona drecera no és la més recomanable perquè cada temporada provoca un esclat de joia i tres decepcions, més o menys profundes en funció de si la derrota arriba amb l’objectiu final (l’ascens) més o menys a tocar. En el cas del Girona, dues frustracions majúscules separades per deu mesos. “No és una espina la que tinc clavada, és una espasa”, confessa Francisco, l’entrenador de totes dues finals perdudes, totes dues en el partit de tornada a Montilivi, totes dues amb un resultat en l’anada positiu (el 0-0 contra l’Elx l’agost passat) o excel·lent (1-2 contra el Rayo fa vuit dies.

Francisco és l’artífex que el Girona hagi arribat fins aquí. S’havien superat els dos terços del campionat i els gironins eren novens, a cinc punts de l’últim equip que tenia dret a la promoció –el Rayo, curiosament– quan el tècnic andalús va regirar el sistema de joc (va passar a jugar amb tres centrals) i poc a poc va anar trobant el seu onze tipus fins i tot al preu de relegar jugadors que semblaven intocables com Bernardo o Samu Saiz. El resultat va ser una remuntada fantàstica, amb 33 punts de 42 possibles, una solidesa desconeguda al darrere (només 10 gols rebuts en les últimes 14 jornades) i la sensació que tot sortia bé: rematades del rival al travesser que boten a fora, gols decisius que en l’últim moment desfan empats que semblaven inamovibles, aturades amb la pilota que travessa la ratlla de gol però no del tot, el 3-0 en l’anada de semifinals contra l’Almeria amb dos gols en els primers cinc minuts, l’1-2 a Vallecas després d’uns primers 40 minuts de malson...

Però el moment decisiu havia de ser ahir a Montilivi, amb tot l’escalf possible, i res no es va fer bé. El mateix Francisco, avisant que anirien a guanyar i que no canviaria res, va posar en guàrdia Andoni Iraola, el tècnic del Rayo: potser l’entrenador basc hauria fet el mateix –pilotes llargues a l’esquena dels centrals i a córrer– però per si quedava algun dubte... Ara és fàcil especular, però hauria valgut la pena que Francisco hagués estat poc explícit abans del partit. N’hi hauria hagut prou justificant qualsevol estratègia que conduís a l’ascens, sense donar res per fet. Però és que el Girona tampoc va sortir amb la contundència que requeria la situació i el Rayo va jugar còmode. Com en l’anada. Havent guanyat l’anada per 1-2, referir-se a les mans davant les quals el VAR es va inhibir –a diferència del gol anul·lat miserablement en l’anada– no fa altra cosa que delatar les febleses pròpies.

Amb cinc promocions d’ascens sense èxit, ja cal que el Girona perseveri en la tossuderia que ha proclamat com a lema durant aquesta promoció. Però vist com són de volàtils les sensacions, el més convenient i productiu és tenir unes bases futbolístiques sòlides des de principi de temporada i posar-les en les mans convenients. En aquest últim aspecte, les de Francisco s’han demostrat adequades. En la configuració de la plantilla, hi ha un mes i mig per prendre decisions, lluny de les presses de l’estiu passat, quan fins ben entrat l’agost no es va saber si calia formar una plantilla per primera o per segona A.