La crisi entre l’entrenador del Barça Lluís Cortés i les seves jugadores no està resolta perquè dia a dia es va filtrant dades noves que contribueixen a mantenir viva aquesta pugna, a la qual ens hem d’aproximar sota la premissa que és absurda i autodestructiva i sense pretendre donar o treure la raó a cap dels actors perquè en el que s’ha filtrat no s’ha arribat al fons de la qüestió.

És absurda perquè les moltes tibantors que hi pugui haver hagut –de qualsevol mena, i no sempre estrictament esportives– formen part de la crònica viva dels equips d’èxit. De Pesic es deia el mateix quan va guanyar la primera Eurolliga del bàsquet blaugrana.

I aquesta història té un alt poder autodestructiu des del moment que s’hi intueix una batalla pel control, pel poder, que exigirà màxima fortalesa del club i blindatge complet de les persones a qui consideri estructurals, sigui en la posició de mànager del futbol femení (ara Markel Zubizarreta) com en la d’entrenador. Si no són estructurals, se’n pot prescindir, sent conscients que fer-ho implicaria que la batalla l’haurien guanyat jugadores. Optar per aquesta via equivaldria a entregar el poder al vestidor, una situació que el club coneix bé i que prou que ha hagut de lamentar. Per descomptat, si Zubizarreta i Cortés són la substància del projecte, el club els ha de mantenir i reforçar. Per fer-ho tindrà dos camins: intentar reconduir el conflicte –i assegurar-se que no es tanca en fals– o bé iniciar una reconstrucció a fons d’un equip campió, que probablement faria perdre competitivitat a curt termini però que establiria bases noves en un projecte a llarg termini. En aquest cas, el club no ha creat el conflicte i, per tant, s’hauria de sentir ben poc condicionat a l’hora de decidir com resoldre’l.

L’esport femení té moltes mancances. En el cas del futbol, s’estan apuntant iniciatives en el bon sentit (conveni, lliga professional...), desordenades i insuficient si es vol, però per algun lloc s’ha de començar. Però que, en un equip que és al capdamunt de l’elit, un triplet acabi en una crisi d’aquestes dimensions i que no es trobi la manera de reconduir-la fa pensar que en el fons hi ha raons que no s’expliquen. Mentre no ho facin, que tothom ho interpreti com vulgui.