Convençut o per necessitat, el soci i el seguidor del Barça no té cap més sortida que confiar en la síntesi que atresoren Joan Laporta i els que l’acompanyen: preparació, experiència, intuïció, capacitat d’anàlisi, de convicció, facilitat retòrica i aquell punt indefinible de valentia, gosadia, atreviment i imprevisibilitat que acompanya sempre el president i que permet que quan ell és al timó, passin coses i es pugui moure el que semblava inamovible.

Diumenge passat el compromissari del Barça, ja fos afí al president o opositor declarat, va fer-se el càrrec que no tenia una alternativa a creure en Laporta quan el president va demanar l’aprovació dels comptes 2019/20 i del pressupost 2020/21, tots dos fruit del mandat de la junta anterior i d’una gestió que desaprova de manera rotunda. Hi ha moments que toca empassar saliva i gripaus. El soci ha entès que la roda del Barça és tan gran i tan pesant que no es pot permetre que s’aturi perquè tornar-la a arrencar des de parat seria una mala estratègia.

Laporta va guanyar les eleccions fa tres mesos i mig, i s’ha dedicat més a fer que no a parlar. S’ha ocupat sobretot dels canvis en responsables estructurals del club, però també ha confirmat Koeman, ha tancat fitxatges, ha aconseguit la continuïtat de Messi (falta fer-ho oficial), ha canviat entrenadors i mànagers esportius –amb alguna polseguera inclosa– i ha aixecat alguns trofeus. Però tot fet amb peus de plom, igual com hauran de ser les pròximes setmanes.

A Laporta li falta un element bàsic d’anàlisi, l’auditoria. La junta va disposant d’informacions parcials i poques inviten a l’optimisme, però el barcelonisme no tindrà la fotografia completa fins que es celebri l’assemblea de l’octubre. Amb les decisions preses, les plantilles confeccionades i la temporada ben arrencada per tots els equips del club. Mentrestant, que Laporta l’encerti i que la sort l’acompanyi.