L’EDITORIAL
Basiana, per Catalunya, pel patinatge
La mort de Ramon Basiana és una gran pèrdua per a l’esport català i per al país. El president de la federació catalana de patinatge no només va lluitar per aconseguir que el seu esport -esports, en realitat-, anés millorant i progressant, sinó que també es va implicar plenament en la tasca de fer un país millor, a dintre i a fora. Ningú que hagi tingut relació amb l’esport en les dues últimes dècades pot haver oblidat aquells anys tan moguts que vam viure entre el 2003 i el 2005. El reconeixement provisional de la federació catalana de patinatge de part de la federació internacional, el 2003. La conquesta per part de la selecció catalana del títol en el mundial B de l’octubre del 2004 a Macau, guanyant-se el dret a competir en el mundial A. La vergonyosa assemblea de la federació internacional de Fresno el novembre del 2004, on l’Estat espanyol va usar tot el seu poder per revocar el reconeixement català. La sentència del TAS, que va obligar el 2005 a repetir l’assemblea, tot i que el resultat va ser el mateix. Basiana i tot el seu equip no van aconseguir la independència del patinatge català, però es va guanyar, tal i comes veu aquests dies, el respecte etern de l’esport català. Els jugadors d’hoquei i patinadors catalans continuen havent de defensar els colors d’Espanya si volen tenir una carrera internacional. La petició de reconeixement català anava acompanyada d’una sèrie de propostes per millorar l’esport. Una eren els World Roller Games -aplegar totes les disciplines del patinatge en una única seu-, que Basiana projectava pel 2009 i que no es va acabar fent fins el 2019. El No a Catalunya del 2004 i el 2005 es va aconseguir, entre altres coses, amb la por. La por de no entrar als Jocs. La història ens ha demostrat que era una mentida més. Tan sols l’skate entrarà als Jocs. Ni patinatge, ni hoquei sobre patins. I això el 2004-2005 ja ho sabíem, però la mentida va fer camí.
Ramon Basiana no es va rendir mai. Ni personalment ni professional. El patinatge català, continua subjugat a Espanya, a la federació espanyola que presideix Carmelo Paniagua, que el 2005, a Roma, li plantava a la cara a Basiana el seu passaport per demostrar-li que era tan espanyol com era ell. Paniagua i Basiana han col·laborat molt en aquests anys perquè, perduda aquella batalla del reconeixement, quedava portar l’esport que estimava com més amunt millor. I ara en rep el reconeixement, fins i tot dels que en aquella etapa el van menystenir i ignorar. El que val, però, és la gratitud de la gent que el va seguir, estimar, admirar. La que rep ara.