Neymar i el Barça no es trobaran més al jutjat. El brasiler reclamava 47 milions al club que, al seu torn, demandava el jugador per gairebé 17 però estava disposat a retirar-se de la causa si Neymar també desistia de la seva. En total, tres demandes laborals i una civil.

Saludem l’acord extrajudicial –una circumstància més freqüent del que sembla en multitud d’assumptes que es veuen en els jutjats socials– perquè era l’únic desenllaç que responia a una lògica, al principi de realitat. Neymar haurà signat la pau amb el Barça que representa Laporta i no les directives precedents. I Laporta, que gestiona un club amb massa incerteses –i com a advocat sap que al jutjat sovint es perd el control dels assumptes– n’elimina una de les més rellevants i obté la certesa que no haurà de fer cap provisió per una hipotètica sentència desfavorable.

Perdonar un potencial de 47 milions a canvi de menys de 17 en contra podria semblar un acord molt desequilibrat a favor del Barça i en contra de Neymar. No es pot ignorar que els 47 milions i els 17 són xifres de màxims, que la fase testifical i la pràctica de la prova haurien pogut modular durant la vista. Una raó afegida per deixar de continuar remenant la porqueria, sobretot pensant a no tancar-se portes per al futur. En aquest sentit, Neymar ha desbloquejat la tanca que li impedia entrar al Camp Nou.

Un element més: per al Barça, arribar a un acord amistós en un afer d’aquesta complexitat i dimensió econòmica és una molt bona manera de demostrar que també vol afrontar les necessitats de rebaixes salarials a partir de la concertació i no de la pressió. I si Neymar, que no pertany al club i l’havia denunciat, s’ha mostrat predisposat a trobar una sortida raonable, no s’espera una actitud gaire diferent de Griezmann, Coutinho, Umtiti o Dembélé.