La Carta Olímpica diu que els “Els Jocs Olímpics són competicions entre atletes, en proves individuals o per equips i no entre països. Reuneixen atletes designats amb aquesta finalitat pels seus comitès olímpics nacionals...”. Tot el cerimonial olímpic, però, contradiu aquesta afirmació. A la cerimònia inaugural les delegacions d’esportistes desfilen rere la bandera de l’Estat al que pertanyen i quan es donen les medalles després de cada final, s’hissen les banderes dels països -o els Estats - dels guanyadors de les tres medalles i sona l’himne del país -o de l’Estat- del guanyador de la medalla d’or. No l’himne o les banderes del comitè olímpic al que pertanyen els esportistes. Ho vam veure fa quatre dies en la cerimònia inaugural dels Jocs de Tòquio i ho veiem cada dia en les competicions.

De fet hi ha una excepció. Una bona colla d’esportistes que a la cerimònia d’inauguració van desfilar rere la bandera del seu comitè olímpic i que quan guanyen alguna medalla son representats al podi per la bandera olímpica i una melodia del compositor rus Piotr Txaikovski. Els esportistes de Rússia. En els resultats i en tota la infografia, els esportistes russos son representats per l’acrònim ROC (Comitè Olímpic Rus). I tots estem llegint o escoltant constantment, “esportistes del Comitè Olímpic Rus”, o “l’equip del Comitè Olímpic Rus”.

No cal explicar massa detalladament que l’esport rus es troba en aquesta situació pel dopatge d’Estat que s’ha descobert en els últims anys i que fer que l’any 2019 l’Agència Mundial Antidopatge (AMA) exclogués Rússia de les competicions esportives durant quatre anys, que un any després el TAS va rebaixar a dos anys. Una exclusió que era del “país” no dels esportistes, que podien competir -sempre i quan no estiguessin relacionats amb casos de dopatge- en representació del Comitè Olímpic Rus i sense himne ni bandera. Al final una rentada de cara de les grans institucions esportives mundials per fer veure que lluiten contra el dopatge i no fer emprenyar gaire una potència mundial Rússia. I al final, la pallassada del ROC.

O sigui, que filant molt prim, podem arribar a la conclusió que el càstig a l’esport rus, que ara veiem com s’aplica a Tòquio, ha estat fer-los complir quasi fidelment el que diu la Carta Olímpica: “Els Jocs Olímpics són competicions entre atletes, en proves individuals o per equips i no entre països. Reuneixen atletes designats amb aquesta finalitat pels seus comitès olímpics nacionals...” Perquè suposo que ningú negarà que a tots els esportistes que participen a Tòquio els ha inscrit el seu comitè olímpic. No el govern del seu país. Igual que cada membre del COI representa l’olimpisme al seu país i no al seu país dintre de l’olimpisme, els comitès olímpics nacionals són els interlocutors del COI, els que porten els esportistes -que designen les federacions nacionals- als Jocs i han de ser totalment independents dels govern dels Estats als que pertanyen. Una altra cosa és que al mateix COI i als comitès nacionals i als Estats, els interessi que tot això es perverteixi i els Estats, amb els seus himnes i les seves banderes, siguin els protagonistes.

Quan ha convingut, els Estats i els comitès nacionals bé que han recordat que són els comitès els que haurien de gestionar tota la festa. Com el 1980, quan diferents comitès olímpics de països europeus van participar a Moscou tot i que els seus Estats estaven a favor del boicot. L’Estat espanyol va ser un d’ells -Samaranch es jugava ser el president del COI- i van desfilar a l’Estadi Lenin rere la bandera del COE i un cartell que posava “CO Espagne”, Sí, en francès i en rus.

El nacionalisme no és aliè a les competicions esportives i els Jocs Olímpics no són gens diferents. Al contrari, segurament és on es desfermen més les passions nacionals, on els Estats es juguen l’honor i on la llista de medalles sembla voler indicar quin país és el millor. A Tòquio tots juguen a aquest Jocs menys uns, Rússia, els esportistes russos o els membres del Comitè Olímpic Rus, digueu-li com vulgueu.