Són esportistes, ell és anglès i ella d’Ohio. Ell és campió olímpic en salt de trampolí de 10 metres a Tòquio i ella potser afegirà un o més ors en gimnàstica als tres que ja té de Rio 2016. Però per sobre de tot els uneix la condició humana i unes circumstàncies que els fan admirables, models d’inspiració.

Tom Daley té el 50 per cent del mèrit de l’or perquè l’altre 50 per cent pertany al seu company Matty Lee. Però, més que la victòria, el que farà que es recordi Daley per aquests jocs és com ha donat un cop de mà impagable a la normalització de la diversitat sexual. Que se n’hagi de parlar ja és la primera gran anormalitat, però la constant del 2021 és que grans potències (Rússia, la Xina, Turquia...) i no tan grans (Hongria...) continuen legislant, perseguint, lesionant i estigmatitzant aquesta diversitat sexual, que intenten fer invisible sobretot en espais de projecció pública, com l’esport. La normalització ha de ser el pas previ a la desaparició de la condició i orientació sexual com una variable de res.

L’or de Daley i Lee és una victòria esportiva, però també una plantofada amb la mà oberta als règims que persegueixen l’homosexualitat. Des d’aquest punt de vista, que la plata hagi estat per al duet representant de la Xina i el bronze per al de Rússia no és un element menor.

Als jocs de Pequín (2008) només una desena d’esportistes van admetre ser homosexuals. Tretze anys després encara hi ha una feinada ingent –i ho serà mentre sigui notícia que esportistes surtin de l’armari–, la incorporació dels transsexuals a l’esport encara és incipient (i amb no poques dificultats per preservar la igualtat d’oportunitats) i en termes de drets queda molta cursa per córrer, però la intervenció de Daley amb l’or al coll és una gambada de les més llargues: “Espero que qualsevol jove LGTBI s’adoni que, per molt sol que se sentis, en realitat no està sol i pot aconseguir el que vulgui. Estic increïblement orgullós de poder dir que soc gai i també campió olímpic. Quan era més jove em pensava que mai aconseguiria res per ser qui era. Ara soc campió olímpic i això demostra que es pot aconseguir qualsevol cosa”.

Simone Biles és l’altra olímpica del dia. El seu relleu per “raons mèdiques” després de la primera rotació de la final per equips ens ha de fer obrir els ulls. En el sentit de tenir ben present que, en esport, no s’ha de donar res per descomptat, però també per entendre –i s’ha de remarcar el significat del verb– que els esportistes són persones, amb les seves fortaleses –moltes– i fragilitats, que mereixen tant respecte com les reverències que els fem quan protagonitzen segons quines gestes. De cap manera es justifica que aquest episodi vist com a anormal (aquest també és el problema) derivi en una pressió extra cap a una gimnasta que les ha vist de tots colors. Quan Biles vulgui aclarir la naturalesa dels seus problemes, ja ho farà saber. Mentrestant, que es recuperi aviat, perquè com més aviat torni més disfrutarem d’aquesta fora de sèrie.