Tenia 18 anys i vaig anar a fer-li mal, ha estat l’única vegada a la meva vida però la singularitat del fet no justifica la gravetat de l’error. A més, tinc gravats els tres segons previs a l’entrada, quan em va guanyar l’esquena al mig del camp, es tirava la pilota uns metres endavant per tenir perspectiva del contraatac, i jo vaig prendre la mesura de la distància per caçar-lo a l’alçada dels turmells. Fins llavors, havia tingut aquesta temptació altres vegades però sempre m’havia contingut perquè durant aquest breu període de temps veia clarament quina havia de ser la mida correcta dels meus actes, però aquella vegada vaig decidir que no, que aniria directe al peu endarrerit en el moment que feia la funció de suport. Va caure a terra cridant i targeta vermella. Els dos als vestidors, jo caminant i ell a darrera meu fent servir el seu entrenador de suport.

Un cop al vestidor, mentre em treia la samarreta i em descalçava, podia escoltar perfectament els seus crits de dolors, i de mica en mica, m’anava sentint com una merda perquè jo sabia que no havia estat accidental, que havia pres la ferma decisió de carregar-me’l fent servir de motius uns pretesos insults que realment no m’ofenien com a tals però em despertaven un sentiment de fàstic cap a ell. Vaig anar a demanar-li perdó egoistament com un intent desesperat de salvaguardar la meva consciència i ell, prou generós, les va acceptar per no veure’m més. Vaig tenir sort, em vaig informar i era un esquinç de poca importància, no em feia sentir millor però si que m’ajudava a no sentir-me pitjor. Ja us ho dic, va ser l’única vegada però d’això fa 19 anys i quan hi penso encara em sap greu.

Perquè faig aquest exercici catàrtic de psicologia barata? Doncs perquè els que hem fet esport coneixem perfectament la línia entre el control i el caos, el moment en què decideixes controlar les teves emocions o per contra, prens la resolució de muntar un xou en nom de la teva competitivitat i, és clar, quan veig l’egocèntric del Djokovic trencant raquetes quan porta disset anys competint al màxim nivell, ha guanyat vint Grand Slam i ha acabat sis vegades la temporada com a número 1 del món, doncs res, arribo a la conclusió que la seva absència d’autocontrol no és res més que pur exhibicionisme cutre i que m’agradaria saber si va partint els plats per casa seva quan alguna cosa no li funciona. El tema és molt senzill, ell és capaç d’escollir no rebentar la raqueta i tria fer-ho perquè deu ser igual d imbècil que jo quan vaig prendre la determinació de fer mal aquell pobre nano. I en el cas que no es pugui controlar, que també pot ser, doncs res, que vagi al psiquiatre d’una vegada a veure si deixa de muntar aquests vodevils de nen mimat.