Mentre l’advocat que ha demanat mesures cautelars contra el fitxatge de Messi pel PSG diu que el jutjat de París ha admès a tràmit la demanda, l’argentí ha deixat Castelldefels camí de la capital francesa per signar el seu pròxim contracte. És a dir, que del presumpte últim intent del Barça per retenir-lo, res de res. Als ulls de gairebé tothom, no hauria tingut cap lògica haver fet teatre i haver empès Messi a una compareixença lacrimògena.

No cal donar més voltes als efectes de la pèrdua esportiva. És feina de Koeman estructurar una nova etapa amb el que el club li pugui posar a les mans i hi haurà tota una temporada per valorar-la. Però ara que la marxa és irreversible, és moment de ponderar l’impacte econòmic que tindrà. Perquè si la raó de la ruptura amb Messi fos tan sols econòmica, cal que fem bé els números.

El Barça s’ha afanyat a titllar de “ximpleria” la conclusió de l’estudi de la consultora Brand Finance que xifra en 137 milions els ingressos que depenen de la presència de l’argentí i que, per tant, es perdran. “L’única dada objectiva és que ens estalviem el salari del jugador” [s’estima que uns 70 milions de cost per al club], diuen fonts del club, que s’emparen en la incertesa que plana sobre la recuperació dels ingressos vinculats a la venda d’entrades, samarretes i marxandatge, i el difícil pronòstic sobre el final de la pandèmia.

És evident que l’únic efecte econòmic de perdre Messi no serà l’estalvi salarial. Per complicat que sigui de concretar, és obvi que farà perdre ingressos. Quants? Heus aquí el dubte.

S’ha de reclamar coherència. Al febrer, El Mundo va publicar el contracte de Messi titulant amb lleugeresa “El contrato faraónico de Leo Messi que arruina al Barcelona”. El Barça va replicar que l’argentí generava més del que costava i va aplaudir que la consultora Diagonal Inversiones calculés que Messi havia costat 383 milions (2017-2019) alhora que n’havia generat 619 d’ingressos en el mateix període (235 de salto positiu). Per tant, si Messi generava més del que costava i si, en cas d’haver renovat, hagués costat la meitat del que costava aleshores, és evident que el saldo final de perdre’l serà negatiu.

La conclusió no pot ser una altra que el final de l’etapa de Messi no respon només a una raó econòmica. La pugna amb Tebas i la convicció que no s’ha d’apagar l’última espurna que alimenta la Superlliga s’han afegit a la impossibilitat de complir el límit salarial imposat per LaLiga i, tot junt, ha acabat per avançar dos anys el venciment d’una era esportiva que es calculava pel al 2023.

Javier Tebas és un actor principal en aquest afer i s’hauria de plantejar que no ho ha fet tot bé. Està per veure com reacciona CVC, si retira l’oferta de 2.700 milions o la redueix. I com reaccionen els 42 clubs en l’assemblea de LaLiga d’aquest dijous. Perquè, com ja hem vist, la intransigència de Tebas per flexibilitzar les condicions al Barça perjudicarà el club català –repetim-ho, Messi generava més del que costava– però també haurà significat la pèrdua de l’actiu més gran que tenia la lliga pel que fa a jugadors. Fins al 2017, tres cromos rutilants brillaven en l’àlbum de Tebas, Messi, Neymar i Cristiano Ronaldo. Quatre anys més tard no li’n queda cap.