D’acord, ens vam creure la historia de la flama de tot un poble en moviment en la cerca del pa sencer, i fins i tot vam dogmatitzar notes de veu assegurant el suport polític de Burkina Faso, San Marino i els pingüins de l’Antàrtida. Res a dir. Culpa nostra per deixar-nos dur per l’anhel de fugir de la pantomima espanyola sense adonar-nos que la nostra ingenuïtat n’estructurava una altra d’esperpèntica al nostre voltant. De totes maneres, hi ha una diferència entre la innocència i ser idiota i, evidentment, l’escrit de Bartomeu acusant Laporta d’inacció mentre reivindica el seu llegat estaria en el segon nivell: som catalans però no imbècils.

Perquè ho entenguin ràpid en Bartomeu i els seus amics: imagina que em traspasses la gestió d’un castell aristocràtic ple de merda fins a dalt, amb els mobles corcats, sense bombetes ni aigua potable, habitat per rates i serps, i m’exigeixes rentar-lo amb poc temps tenint en compte dues variables clau: m’has llençat tots els productes de neteja i m’has lligat al pilar mestre sabent que si forço les cordes puc malmetre els fonaments de l’edificació. Quina seria l’actitud més reprovable de l’antic administrador? Doncs la seva aparició al cap de cinc mesos queixant-se de la porqueria acumulada. Nivell ‘Got talent’.

Però siguem clars, el pitjor no és el cinisme del correu exigint responsabilitats a Laporta sinó fugir dels compromissaris tot enviant en Jordi Moix a rebre els retrets pertinents. Aquest darrer punt no té a veure amb ser inepte, sinó amb altres adjectius, i és que tot català ja té un cert costum arrelat de rebre pixum aliè a sobre mentre el subjecte de l’acció parla de pluja. Però aquesta defensa pròpia a través d’un escrit quan no has donat la cara públicament... No ho sé, el soci es mereix més que una simple carta on fas els números de la vella defensant la renovació d’un Messi que fugia del teu mandat com de la pesta. Recorda: seràs sempre un expresident i és convenient actuar com a tal.