Mig món no es creu l’aparent moderació del discurs dels talibans quan tot just acaben de recuperar el poder a l’Afganistan. Necessiten reconeixement internacional i establir relacions diplomàtiques perquè l’aïllament serà la mort per a la població. El temps és seu, el controlen com volen. Si van saber derrotar l’exèrcit britànic al segle XIX, si van tenir deu anys de paciència per aconseguir la retirada de l’exèrcit de l’URSS fa 30 anys i si han encaixat les baixes pròpies de l’ocupació militar nord-americana de les dues últimes dècades, no els ve d’uns mesos de prometre que els talibans del segle XXI es mouen per un pragmatisme allunyat de l’integrisme dels que van ser els seus mestres no fa tant de temps. Que no hi haurà represàlies, que es mouran per l’amnistia i la concòrdia. Que les dones no tornaran a ser esborrades del mapa.

Un dels elements propagandístics que els règims totalitaris i els necessiten donar una imatge d’obertura utilitzen més és l’esport. La Xina, Rússia, Turquia, les monarquies del Golf Pèrsic... totes dediquen esforços i recursos ingents a l’esport, per guanyar o per organitzar. Només els més hermètics, que fan de l’aïllament el primer mètode de repressió (Corea del Nord) se’n mantenen al marge. Les primeres informacions que arriben de l’Afganistan són ben poc encoratjadores. L’última notícia del lloc web del comitè olímpic afganès data del passat 21 de juny... tot i que pel mig s’han disputat uns jocs olímpics on han tingut cinc representants, quatre homes i una dona, l’atleta Kimia Yousofie. Dimarts comencen a Tòquio els jocs paralímpics i els dos representants afganesos (un home i una dona) s’han quedat amb un pam de nas perquè el caos viscut a l’aeroport de Kabul els ha impedit volar cap al Japó.

Aquesta només és la punta de l’iceberg. Els règims que governen implantant el terror i la repressió tenen com a objectiu tenir la població sotmesa a la precarietat material i a la ignorància intel·lectual. Les dones –que tot just començaven a treure tímidament el cap després de dècades sotmeses–, ni a l’escola ni a l’esport. Confinades a casa i sotmeses a totes les vexacions que l’autoritat valida. I els homes? Si fa no fa. L’esport fa pensar, obre noves perspectives, permet aprendre, veure món i és una utilíssima eina d’intercanvi de coneixement i de cultura. Just el que no volen els talibans. I si s’acaba demostrant que sí, que han canviat, que la democràcia i els drets civils que els EUA no han pogut imposar en 20 anys podrien arribar a arrelar per convenciment dels afganesos, ja tindrem temps de celebrar-ho i rectificar.