L’EDITORIAL
Umtiti, per causes objectives
Umtiti té els dies comptats en el Barça. Si no marxa amb acord a finals de mes, el club l’acomiadarà i el jutge decidirà la indemnització. No és gens usual un acomiadament, tot i que el Barça té el cas recent de Matheus. Ni és usual, ni genera bona imatge –el Barça ho ha pogut constatar durant anys–, i en les últimes dècades ha estat fins i tot mal vist. Però amb mal acord o bon judici, aquest és un cas que s’ha de tancar perquè ni la situació econòmica del Barça ni la desmesura a la qual ha arribat la massa salarial del club permeten anar amb mitges tintes. Al contrari, serà la constatació que alguna cosa ha canviat en el club i un avís general.
Hi hauria molt a puntualitzar sobre la trajectòria d’Umtiti, de rendiment immediat quan va fitxar pel Barça (2016), fustigat per les lesions just des d’abans d’ampliar el seu compromís (2018) i procliu a anar per lliure pel que fa als tractaments mèdics d’una lesió de cartílag del genoll esquerre que, tot i la joventut del jugador (27 anys), fa arrufar el nas als millors especialistes perquè es tracta d’una artrosi (degeneració) i no un traumatisme, que tindria més bon pronòstic. El resum mèdic seria que amb la ciència d’avui, Umtiti no tornarà a ser el d’abans del 2018 i com a màxim podrà anar trampejant. Ell no s’ha buscat aquesta desgràcia –tot i que va forçar una recuperació per disputar el mundial 2018 i d’aquí en va sortir amb una lesió crònica– i seria molt lleig, a més d’il·legal, pretendre que el seu genoll és una causa objectiva d’acomiadament.
Tot i que les actituds no es poden deslligar de les persones, aquest no es el tema d’avui. La qüestió és que Umtiti no compta per a Koeman, que Eric Garcia i Araújo apunten a dos formidables centrals per créixer al costat de Piqué, que el Barça té un deute monstruós i que té compromesos en salaris la totalitat dels ingressos previstos. Què faria una empresa normal en una situació semblant? Doncs un expedient de regulació d’ocupació –de reducció o d’extinció–, una negociació amb els treballadors per reduir costos laborals, retallar costos de producció o, directament, un concurs de creditors. Les dues últimes no tenen sentit en un club de futbol, que ha de produir partits, gols i victòries i no es pot plantejar tancar la barraca ni tan sols una setmana. En el cas del Barça, reduir costos laborals ja s’ha provat amb un èxit relatiu, fent una anàlisi generosa. I la regulació de l’ocupació no existeix en l’esport professional.
En resum, el Barça no hauria de fer cap esforç especial per justificar acomiadaments les causes objectives, però no s’hi pot acollir en el cas dels jugadors professionals. Amb Umtiti, però, hi ha una escletxa. El francès queda fora del període de protecció de tres anys que estableix la FIFA, durant el qual no es pot acomiadar si no és per raons disciplinàries (que no és el cas). Umtiti acaba de començar el sisè curs de blaugrana i el Barça li ha dit del dret i del revés que es busqui equip. El francès es fa el ronso –lògic, sap que en el seu estat actual enlloc guanyarà tant com al Barça, si és que troba equip– i s’aferra als dos anys de contracte que li queden. Però no està de baixa –circumstància que impossibilitaria l’acomiadament– i no hi ha cap impediment legal per a una rescissió unilateral, amb la indemnització que correspongués.