Lliçons d’estiu
La victòria de Tadej Pogacar en el Tour de França d’aquest estiu engreixarà la història més per la ratificació de l’empenta de l’any passat que no pas pels últims 32 km de l’etapa emocionant del 3 de juliol al Col de la Colombière on va anar deixant enrere tots els competidors fins allunyar qui seria segon als Camps Elisis, Jonas Vingegaar, a uns 5 minuts irrecuperables.
Es pot pensar que la gesta és la mateixa d’altres vegades, si fa no fa; com la de Bjarne Riis a Sestières el 8 de juliol del 1996 o com les de Marco Pantani a Banhèras de Luishon i al Galibier del 22 i del 27 de juliol del 1998. Ara bé, com que no es tracta de continuar idolatrant l’estupidesa de passar per damunt dels adversaris, guardem la de Riis –amb el rècord del món de Ben Johnson de la matinada del 24 de setembre del 1988 a la final dels 100 metres llisos dels Jocs Olímpics de Seül– a la prestatgeria dels espectacles de gladiadors i altres bestieses i mantinguem aquesta en la vindicació de l’individu com a prioritat de qualsevol empresa, valorant-la com el triomf del llest en comptes de la victòria de qui va més de pressa.
Si l’any passat, el jove Pogacar va haver de córrer constret per les ordres de l’equip fins a l’èpica de la penúltima etapa (una contrarellotge on va atrapar els 57 segons que Primož Roglic li duia d’avantatge i va doblar-los fins als 59” definitius), enguany, aquelles empentes refrenades abans d’arribar a la meta s’han alliberat dels càlculs dels patrocinadors publicitaris i han pogut mostrat la virtut de qui fa anar el cervell per actuar quan toca.
Al cap de deu dies encara no d’acabada la cursa, dimarts 27 de juliol, la gimnasta Simone Biles abandonava la final per equips dels Jocs Olímpics de Tòquio-2020 (fets el 2021, ves) per baixa forma del seu estat mental –anímic, en argot creient; psicològic, en semàntica racionalista– i ens donava una altra lliçó esportiva; en aquest cas, de qui sap llegir la voracitat del negoci olímpic i eleva la intel·ligència de la persona per damunt de la corrupció mediàtica.
Recordem que després de les 4 medalles d’or ens els Jocs de Rio de Janeiro del 2016 i de les 19 en els campionats del món del 2013 ençà, la “Xicota d’Amèrica” –títol oficiós dels EUA a les gimnastes que els fan sonar més vegades l’himne al capdamunt del podi– la noia de 24 anys era presentada arreu del món com l’esportista que aconseguiria més medalles d’or en la cita olímpica i la gimnasta que superaria el 10 absolut de Nadia Comaneci a Montreal 1976.
Finalment, per acabar el contrast de l’anacronisme del lema olímpic, Citius, altius, fortius de Coubertain el 1896, amb la llestesa, la intel·ligència i la saviesa dels esportistes que ja despunten, la lliçó de l’acomiadament de Leo Messi de la primera setmana d’agost contraposa la saviesa col·lectiva a la força paradigmàtica de la cobdícia del capital.
Sap greu deixar de banda el gest de Cristiano Ronaldo del 14 de juny a la roda de premsa (és a dir, a l’escenari publicitari) de l’Eurocopa de seleccions polítiques de futbol. Sap greu, perquè la resposta immediata de tota la cadena del servilisme comercial escandalitzat per la irreverència –dels capitostos de la UEFA als economistes pervertits– convindria blasmar-la amb la mateixa freqüència que els inputs formatius de la propaganda dels esportistes-anunci.
Tornar en 20 segons la Coca-Cola al símbol de la pederàstia capitalista de principis de la Guerra Freda, després de la inversió ingent en propaganda dels darrers 75 anys, només és a l’abast, històricament, de titans de llegenda. I sap greu, perquè hauríem de començar a redefinir l’heroisme de l’esport del segle XXI i els seus epítets, i el temps ens apressa.