Trobo encertadíssim el lema publicitari per atreure públic a l'europeu d'atletisme que s'acaba avui a l'estadi Lluís Companys. Si ens l'apliquem com a element de reflexió abans de parlar i escriure, segur que farem anàlisis millors. Ara bé, eslògans molt ben trobats no sempre han tingut els efectes desitjats. Per si algú no està content amb l'aspecte de les grades –malgrat que els organitzadors ja n'han reduït la capacitat– tinc una fórmula infal·lible per a la federació espanyola, el govern espanyol i Espanya sencera: permetin que els esportistes catalans competeixin per la federació catalana i que quan pugin al podi soni l'himne català. Tant se val que fos l'1 d'agost, no hi cabria ni una agulla. Paraula.

Alonso és un insidiós, Ferrari és una casa de barrets i Massa és un poca pena al seu país per haver cedit a les pressions i un indesitjable al país d'Alonso perquè primer no va cedir i quan va claudicar ho va fer de manera tan manifesta que a l'equip i al pilot que denunciaven la «cursa manipulada» de València se'ls ha vist el llautó. Només Massa sap el que va sentir, només ell sap si la seva actitud al podi era impostada o aquells morros li sortien del fons del cor. No ho sap ni Alonso ni Domenicali ni Montezemolo ni molt menys tots els que s'han atrevit a dir-li de tot, fins i tot mal professional, per no haver exhibit un somriure Profidén en aquell podi de Hockenheim. Com sempre, no me'n puc estar de pensar què diran els que ara troben lògic que es fes guanyar Alonso el dia que sigui lògic que l'asturià s'hagi de deixar superar pel bé dels colors.

Això de les ordres d'equip en un esport on es competeix cos a cos és tan vell com l'esport mateix i només té dues solucions: o són legals –en el ciclisme, on també es roda en grup, no només s'admet, sinó que és imprescindible que l'equip treballi per al líder– o que cada equip tingui únicament un pilot i que no hi hagi equips B camuflats que obeeixin consignes (una utopia, vaja). La resta és pura hipocresia i només ens porta a flagel·lar-nos cada cop més reclamant una puresa que no existeix. Mentre els equips siguin de dos, un s'haurà de sacrificar. En els ral·lis, sense cos a cos, les ordres existeixen des del dia que els dos pilots d'un mateix equip es jugaven la victòria en l'últim tram, van acabar tots dos abraçats a un arbre i va guanyar el tercer. Als anys setanta l'incipient equip Seat resolia les rivalitats entre els seus pilots en l'última assistència, amb el sobtat descobriment d'una peça a punt de trencar-se en el cotxe que anava segon i que exigia una reparació que sempre s'allargava i costava una penalització. Però si Seat no es podia permetre perdre el resultat, què no ha de passar en el segle XXI. Quan acceptem que la F-1 (i similars) tenen tant d'esport com d'espectacle i de negoci, haurem fet el pas decisiu per deixar de ser hipòcrites. Amb el format d'ara, als equips els és igual qui guanyi mentre es guanyi però, és clar, a un dels dos pilots no li és igual que el guanyador sigui el company.

Javier Faus ens vol fer creure que no només han trobat teranyines a la caixa forta sinó que el doctor Sala i Martín s'ha jugat el prestigi professional i docent que té presentant uns beneficis d'11 milions en comptes d'unes pèrdues de 77. La clau de tot és entendre que, per molt que sembli que els números són el més objectiu del món, no és així. Totes dues xifres poden ser perfectament certes. Com pot ser, si hi ha 88 milions de diferència? Només una pista: imputar el traspàs de Touré a l'exercici passat o al present suma 30 milions en un cas i els resta en l'altre. O el fitxatge de Villa. Hi ha qui fa les anotacions comptables quan emet una factura i hi ha qui no ho fa fins que la cobra. S'entén, no? I si dic que si la mateixa empresa auditora hagués rebut l'encàrrec de la junta de Laporta, hauria pogut treure uns resultats diferents, perfectament justificats comptablement, no crec que el col·legi de censors jurats de comptes em porti al jutjat. Desmitifiquem les auditories, que, com en gairebé to, s'hi pot fer de més i de menys.