Que el Barça guanyés el Getafe és un petit miracle, vista sobretot la segona meitat. Koeman al·lega que aquest tipus de partit la temporada passada acabava amb disgust, i té raó. Del Camp Nou van volar 10 punts contra equips de gamma mitjana o baixa (Cadis, Osasuna, Celta, Granada i Eibar) que, vistos els 7 punts d’avantatge que va cedir al campió, permetrien treure una conclusió fàcil –el Barça va perdre la lliga fallant al Camp Nou contra rivals assequibles– però no del tot ajustada. Perquè per guanyar la lliga també cal ser competitiu contra els grans, i el Barça va fer un tristíssim 1 de 12 en els partits contra l’Atlético i el Madrid, una dada que també permet argumentar que guanyant els grans rivals al Camp Nou –i, per tant, sumant punts i restant-los als equips de Madrid– el Barça hauria estat campió amb comoditat.

L’equip de Koeman arriba a l’aturada en el grup capdavanter de la taula. No competirà fins no se sap quan –s’ha ajornat el partit contra el Sevilla per evitar que els jugadors de la Conmebol arribin divendres i hagin de jugar dissabte– i avui s’imposa una anàlisi des del principi de realitat. El barcelonisme ja té tots elements a la mà. Entre avui i demà no sembla que pugui arribar cap Mbappé. Més aviat al contrari, el club –amb el suport manifest de la grada– sospira perquè Umtiti marxi i doni una mica d’aire. I Pjanic. I entre demà i el mercat d’hivern els únics fitxatges seran Ansu Fati i Dembélé, que no són poca cosa però que estan mediatitzats pel seu historial de lesions. Tot el camp de millora del Barça queda en mans de l’absència de lesions, de la incorporació de joves com Nico i Gavi, de les espurnes d’estrella mundial de Memphis i de la tranquil·litat que pugui tenir Koeman per treballar –tampoc és fàcil amb més 30 jugadors...–, que és el que li permetrà donar densitat a un Barça ara molt responsable, fins i tot molt determinat per cremar etapes en la reconstrucció, però de moment també molt inestable, vulnerable i amb dificultats per governar partits contra rivals amb tendència a portar-los al fang.

I tot això, a quin nivell se situa el Barça? Quin llistó es pot aspirar a saltar? Laporta sempre proclama que al Barça no hi ha temporades de transició. Dit això, i acceptada la intenció estimulant del president, el curs 2021/22 del Barça és el paradigma de la temporada de transició. De segones meitats com la de diumenge contra el Getafe en poden arribar més, si bé són poc recomanables i no sempre acabaran bé.

Aquest nivell no serà admissible molt de temps, però mentre l’equip no tingui tots els efectius i els tingui recuperats, adaptats i amb confiança, resistir i sumar punts serà un botí suficient si va acompanyat d’apunts de futur prometedor. Ter Stegen, Araujo, Èric Garcia, De Jong, Pedri, Nico, Ansu, Mingueza, Memphis, Demir, Gavi... són noms que avui dia generen expectatives positives i que tenen a davant una dècada o més de creixement i plenitud. Mentrestant, paciència, confiança –com la de Koeman ahir fent entrar Nico i Gavi en el pitjor moment de l’equip– i acompanyament són la millor recepta.